Ciudadanos i PP van convocar una manifestació a favor del bilingüisme i en defensa del castellà. L’èxit de la convocatòria és més que qüestionable (també ho són algunes convocatòries que no passen dels 4.000 convocants i que es consideren grans mobilitzacions en favor de moltes cabòries del mateix estil però d’altre color). Fet que indica que a Catalunya les llengües no són cap problema, o com a mínim cap que reclami l’esforç i l’atenció de molts ciutadans.

Hi ha objeccions que hi fan que aniré desgranant de mica en mica, a l’actual situació del català i el castellà a la nostra societat.

Cal dir que a Catalunya només un parell de dotzenes de pares o mares han reclamat formalment que els seus fills siguin escolaritzats en castellà. Enfront dels milers de pares o mares valencians que reclamen que els seus fills siguin escolaritzats en valencià (el català que es parla a València per aquells que encara no saben que són la mateixa llengua), o de la segregació lingüística que es viu al món educatiu d’Euskadi, no és cap problema rellevant. A la societat catalana, el consens de d’immersió lingüística és un fet gairebé incontestat. A alguns els hi pot molestar però només un parell de dotzenes lo suficient per fer una reclamació formal (que no té cap cost econòmic i que a més potencien algunes entitats i partits).

Més enllà del que els jutges dictaminin dels drets d’aquests 20 i pico individus, que els tenen, i això no és discutible, la immersió lingüística no és cap problema social. És quelcom que els castellanoparlants no només acceptem sinó que ens interessa. La immersió lingüística ens permet fer un ús relativament correcte (i la prova soc jo, que manego molt millor el castellà que el català tant per escrit com parlat, sense immersió lingüística el meu nivell d’ús del català hagués sigut molt pitjor) de la nostra segona llengua, un ús del català en un entorn social (l’escola) que no trobem al nostre entorn. I no es tracta de una defensa romàntica de la llengua, sinó una opció pràctica. En un país on hi ha dues llengües, i el poder les parla totes dues, si vols tenir oportunitats has de poder tenir un cert nivell en totes dues. No existeix un problema per als catalanoparlants per parlar castellà (i si existeix és molt i molt més petit que el que trobem els castellanoparlants). Per tant hem de prioritzar les necessitats de qui es troba, de sortida, amb pitjors oportunitats. Els castellanoparlants necessitem de la normalització i de la immersió lingüística per poder gaudir d’una ciutadania plena.

També es queixen de que a l’administració de la Generalitat i de la majoria d’ens locals l’ús del català és una condició per a poder treballar. Des del plantejament dels drets de qui es vol presentar a una oposició sembla ser un atemptat contra la seva llibertat lingüística. Per mi hi ha un altre dret en col·lisió, i és el dret de tot ciutadà de ser atès en qualsevol de les dues llengües oficials enfront de l’administració. Obligar a un servidor públic a dominar minimament les dues llengües no és per obligar-lo a deixar de banda una o un altre, sinó per evitar que un ciutadà es vegi obligat a deixar d’utilitzar una (i en aquest cas seria el català) per poder viure com a ciutadà i demanar serveis a l’administració. Aquí qui es troba al servei del ciutadà és el servidor públic i no el ciutadà. És l’administració qui ha de garantir que es poden dirigir com a mínim en les dues llengües oficials, i per tant l’administració per garantir aquest dret pot obligar als seus treballadors a dominar totes dues llengües.

Per altre banda, és veritat que la Generalitat fa esforços en defensar i promoure el català, esforços que no esmerça en el mateix nivell amb el castellà (encara que també, entitats culturals que fan activistes no catalanoparlants reben subvencions), però també ho fa l’estat espanyol amb el castellà en una dimensió comparable mitjançant el Instituto Cervantes i la promoció exterior de la llengua castellana. Darrera dels castellanoparlants tenim institucions que el promouen i el defensen, l’administració general de l’estat no defensa el català ni el promociona, i és per tant, l’administració de la Generalitat qui assumeix aquest rol. Però és més, només cal anar a qualsevol cinema o llibreria o biblioteca pública, la majoria de llibres i pel·lícules es troben traduïts al castellà i poquets al català. El mercat fa que una edició en castellà tingui més lectors potencials, això és així, però els sistemes públics es troben també per compensar les falles del mercat. El mercat no ofereix gaires productes culturals en català, i per tant de compensar molt parcialment això, la Generalitat esmerça esforços. Però desenganyem-nos també la cultura en castellà i en anglès es troba subvencionada en una part important, per tant si volem eradicar les subvencions les fem per tots. Així potser no emergirien autors i productes culturals no consumits, però és aquest el model que volem? És més, els del PP i Ciudadanos volen aquest model?, ho dubto.

Ja en l’ús social al carrer, ningú pot dir que trobi problemes per viure en castellà a Catalunya, tothom li entendrà, sense cap problema, i tothom li parlarà en castellà si troba que no entén el català. El que una persona no pot esperar es que tot hi estigui escrit en l’idioma que ell vol. Un passeig per Ciutat Vella et mostra que hi ha molts comerços i activitats que es troben escrits en grafies no llatines i que si no és per les fotos o l’aparador no saps si és una perruqueria, un locutori o una botiga de menjar. En fa gràcia la gent que sent turistes es troben que han de preguntar per una “panadería” y no s’adonen que “Forn de Pa” és lo mateix. Els forns de pa tenen pa a l’entrada, un aparador molt maco, on a vegades es poden veure pastissos, croissants, pastes i barres de quart. Fins i tot trobes gent sortint amb barres de pa.. s’ha de ser molt obtús per creure que allà venen eines de microcirurgia. Aquestes mateixes persones no tenen cap problema en trobar a Carcassonne la Boulangerie, els mateixos indicadors del “Forn de Pa” o les Panaderías, els hi fan dirigir-se.

Però aquest és un problema molt petit, la meva mare no va tenir problema al mercat quan va arribar de trobar les botigues quan feia la compra, ni tampoc el català li ha sigut obstacle per treure’s a Catalunya i en universitats on hi ha moltes classes en català dues carreres, i el meu pare no ha tingut mai cap problema a la seva vida privada i professional amb la llengua, sense gairebé parlar-lo. I l’exemple de la meva família és l’exemple general de la societat catalana: ningú té problemes i menys seriosos amb la llengua si és castellanoparlants. De fet, si ets catalanoparlant, tens una miqueta més de problemes, alguns policies dels cossos estatals (policia nacional i Guàrdia civil) no coneixen el català i per molt educats que siguin no poden atendre o dirigir-se als ciutadans en aquesta llengua, davant de l’autoritat molts catalanoparlants han hagut de deixar la seva llengua per parlar en castellà. Igual que davant de molts jutges, o davant de treballadors de l’administració general de l’estat (per exemple hisenda) que encara que cal dir que hi ha molts professionals que han fet l’esforç per aprendre i dominar la llengua no estan obligats i per tant és el catalanoparlant el que ha d’abandonar la seva llengua per parlar-ne.

És veritat que la llengua de la política a Catalunya és el català i que hi ha intransigents com en Felip Puig que esmercen més esforços en treure-li punta al català de Montilla que a la seva gestió, això sí que es pot dir, i jo algun cop he reivindicat el castellà a l’esfera política. Però aquest és més un problema dels polítics i no dels ciutadans. I la política ja té de per si, moltes servituds i renúncies. Ara bé, també ho haig de dir, qui he vist utilitzar el castellà a l’esfera institucional política tampoc he vist que tingues massa problemes o l’ataquin molt per això. És més una “tradició” que la política del Parlament o dels ajuntaments es fa en català que una “llei” (excepte que el DOGC o el BOP el text legal que té prevalència és l’original en català i no la traducció en castellà en cas de dubtes jurídics, igual que passa amb el BOE i les seves traduccions).

Seriosament podem dir que Catalunya els castellanoparlants gaudim d’uns drets lingüístics com a mínim igual de bons que els catalanoparlants, i que la nostra llengua materna és la que es troba en menor risc de desaparèixer i que no pateix cap retrocés social.

Més enllà dels defensors de manifestos que no reflexen cap realitat social o dels manifestants d’ahir, que tenen tot el dret a manifestar-se i a defensar el que vulguin (i a més, em sembla una actitud lloable el fet de manifestar-se), la “causa” per la que lluiten no la volem els qui suposadament ens hem de beneficiar. Jo com a castellanoparlant no vull que em salvin de mi mateix… Gràcies.

Potser el lector del manifest, valencià, si tan preocupat es troba pels drets de la vintena de famílies que volen escolaritzar en castellà hauria de preocupar-se, també, pels drets dels milers de famílies que volen escolaritzar en valencià (igual d’oficial és al País Valencià que a Catalunya) als seus fills.