El PP torna a fer de les seves… aquest cop amb el suport dels “Ciutadans/Ciudadanos” ja que la única raó d’existir d’aquesta coalició és intentar dibuixar que a Catalunya es viu un apartheid amb els que som castellanoparlants. Bé.. anem al PP.

El PP ha decidit que tornarà a utilitzar la llengua com a punt de conflicte electoralista, com en els vells temps del Vidal Quadres (que coses de la vida no va ser professor meu de nuclear i partícules perquè s’estava dedicant a la política).

Per al PP, la política lingüística de Catalunya se la bufa tres pobles… Sap que no hi ha cap conflicte lingüístic. Bé, menteixo.. sí que hi ha conflicte en alguns punts. Hi ha persones catalanoparlants que poden tenir alguns problemes per moure’s plenament en català a la vida del carrer, i potser hi ha quelcom elitista de certs sectors de la cultura catalana que volen obviar tot lo hispànic d’aquesta esfera. Bé, fins i tot podem trobar conflicte entre el lingüístic i lo sociològic en termes com el de la catosfera (tema del que tractaré més endavant).

Però a grans trets, per sort per als catalans, la llengua no és cap problema. No és cap problema per als que som castellanoparlants, ni és cap problema per als catalanoparlants. Tothom ENS entenem, precisament per una eina que ens hem dotat per a poder implantar al sistema educatiu públic mecanismes que garanteixen que tots, i dic TOTS, podem fer un ús de les dues llengües més o menys dignes.

I aquest és la immersió lingüística i la normalització del català. I és que la realitat a Catalunya és tant senzilla com que els catalanoparlants saben utilitzar el castellà amb facilitat, amb un nivell d’ús tant bo com els castellanoparlants nascuts i residents a Salamanca. Més enllà dels problemes ortogràfics i de vocabulari i gramaticals que un pot tenir per manca d’activitat lectora, d’estudis o de pràctica a l’hora d’escriure i llegir, els catalanoparlants dominen el castellà. I de fet estan acostumats a que un percentatge significatiu del que parlen hi sigui en castellà, a que un alt percentatge de les televisions i ràdios que veuen i escolten i dels llibres i pel·lícules que llegeixen i veuen ho siguin en castellà. De fet, el problema per a molts catalanoparlants és trobar oferta cultural, d’esbarjo i diversió en català.

En canvi, els castellanoparlants podem estar-hi anys a Catalunya sense utilitzar ni un mot en català, no fer ni una línia en aquest idioma i no escoltar-lo a les ràdios i televisions, només una estona a la setmana per veure el “Polònia” i poc més. Els castellanoparlants podem amb molta més facilitat que els catalanoparlants a dedicar-nos a viure plenament en el nostre idioma sense que el català ens aparegui més que de tant en tant. Hi ha llavors un problema, i de fet enllaça amb un argument que no es diu molt i és que el català a Catalunya és llengua de poder, és la que fan ús els polítics, i potser no els empresaris, però sí certes esferes de la cultura i el poder. Per tant els castellanoparlants que per pressió social no fem ús del català (perquè no el necessitem al carrer, ens contestaran en un 90% d’ocasions en castellà encara que hi parlem amb un catalanoparlant), si no tenim eines que ens ajudin a conviure en certs espais en català mai l’aprendrem ni l’integrarem amb un ús aceptable. I la inmersió ha intentat pal·liar això.

Estar a l’escola i parlar tot el dia català, excepte determinades assignatures (com poden ser llengua castellana), ens permet que els castellanoparlants podem tenir un espai on desenvolupar la nostra capacitat lingüística en català. Ens dona una eina de poder i posició d’igualtat vers els catalanoparlants. Aquests no ho necessiten amb el castellà, se’l trobaran a la societat, als mitjans de comunicació, al carrer… Ells ja fan inmersió lingüística en el castellà sense cap problema.

I, de fet, és molt més difícil trobar en un catalanoparlant problemes ortogràfics i gramaticals, dificultats fonètiques o lèxiques escrivint o parlant el castellà que a l’inrevés. Un exemple soc jo mateix, que si ja li foto quatre patades a l’ortografia en castellà, en català encara soc pitjor.

I torno a qui ha presentat la derogació de la llei de política lingüística. Al PP, com bé ens ho recorda Pablo Alonso el bilingüisme no és parlar correctament català i castellà, sinó parlar el castellà “y algún idioma más”. En el fons al PP el català l’importa poc o gens, ja no al PP de Gènova (que puc entendre que una direcció d’àmbit estatal té moltes més coses al cap que el fet lingüístic del Principat i d’altres territoris de l’estat), sinó a la direcció catalana. Avui l’amic Sirera estava fent campanya enlloc d’ajudar als seus companys a defensar la proposta al Parlament. Si l’encarregat del PP a Catalunya no hi és en quelcom que segons ells diuen és molt important per salvar-nos als castellanoparlants de no se què, és que lo veritable d’això és aixecar fum, utilitzar la llengua com a arma electoralista.

Per sort, els catalans, inclosos els que som castellanoparlants, hem optat totes les ocasions que hem votat per opcions que ratifiquen la immersió lingüística. Perquè encara que hi pugui haver debat entre el català i el castellà en certes esferes, el que és avui en dia indiscutible que l’ús social del castellà es troba molt més garantit que l’ús social del català. I per tant, per una qüestió d’igualtat d’oportunitats (dels castellanoparlants) però també de justícia i drets socials (dels catalanoparlants), la inmersió lingüística és de fet, la millor solució, i la que hem acceptat els catalans, com a eina per enfortir la convivència lingüística de la nostra societat que hi té dues llengües majoritàries (i moltes d’altres minoritàries) i que ha aprés a conviure amb aquesta diversitat sense que això realment sigui un problema.

 Amplio:

També parla

La llengua del PP (Josep M. Àlvarez)