Estimado meritorista, aunque no lo creas, mis criterios y prioridades son distintos a los tuyos. No me preocupa quien gana protagonismo, ni quien se lleva las medallas hasta cierto punto, lo que me importa es que haya alguien labrando por el bien común para que la medalla esté fundamentada. Si ese eres tú bienvenido seas, no me voy a pelear ni gastar energías en que la medalla no te caiga a tí, aunque yo haya colaborado a ello.
Yo no tengo tanto tiempo como tú, escribo un blog, mi activismo político se basa en conseguir objetivos concretos, en cumplir un programa, en conseguir defender unas ideas que son las que en cada momento me van seduciendo y pareciendo interesantes dentro de un proyecto mucho más amplio. Yo hago política de forma amateur y mi proyecto profesional no pasa por depender completamente de la política. Tengo un trabajo de asalariado en el cuál ficho y he de cumplir una jornada laboral, mis condiciones laborales vienen regidas por un convenio colectivo y por ello a diferencia de tí no soy cargo de confianza o dirigente profesional. A diferencia de tí no he pasado por nosecuantos cargos profesionales de confianza, sinó que he intentado mantener duramente mi puesto de asalariado demostrando que puedo mejorar, que reconozcan mi categoría laboral y cuando he tenido que pelear por mejoras lo he hecho en base a mejorar el convenio colectivo de mi empresa.
Por ello entiende que no tenga tiempo para tus importantísimas batallas internas. No me lo puedo permitir. No puedo estar por quien o que se luce, ni si tal o cuál artículo oscuro de un subacuerdo de un comité indica que las luces son amarillas o verdes. No puedo estar por ello. Tu vida, tu actividad profesional toda es política, pero la mía no, he de hacer política en los ratos que robo a mi vida personal, en los que escamoteo de otras actividades y por ello han de ser plenos y tener un significado más que la mera batalla. Tú eres un profesional de esto, yo un vulgar amateur, un adevenedizo que por un azar del destino y del partido ha terminado con un puñado de responsabilidades ínfimas pero que me tomo con cierto cariño y responsabilidad. Yo tengo que cumplir un programa, dar la cara delante de otros compañeros y trabajar con ellos, y tengo poco tiempo y energías para ello. Así que yo no puedo ser un obstáculo para tus planes para prosperar personalmente. No tengo tiempo, de verdad. Estoy convencido que tu aportación al proyecto político es más significativa que la mía, por eso te pagan y por eso has batallado, pero también tienes más tiempo y más experiencia en el pasilleo, algunas veces incluso en los altos pasillos y despachos, que yo no tengo.
Lo siento, pero si estás ahí, intenta que haga mi trabajo, que a mí me llena, y no me lo enturbies, no me pidas tampoco que haga cosas absurdas, o que me dedique a hacer bulto porqué así tú lo pides y te va bien para tu imagen. No me hagas destinar esfuerzos a batallas palaciegas que ni quiero ni entiendo. No me hagas actor de tus triquiñuelas. Simplemente batalla con tus iguales que son los que realmente amenazan tu puesto y lo ansían.
Estimado meritorista no me insistas por acciones que no tienen sentido para mí, no me arrastres a lo que para tí es importante porqué yo no puedo malgastar mi poco tiempo en la actividad política en tus juegos. Lo siento, mi vida es muy corta para todo lo que quiero hacer, mis días tienen 8 horas menos que los tuyos. Estimado meritorista, en estas organizaciones e instituciones políticas donde pesa más la presencialidad que la efectividad y la consecución de objetivos, el pasilleo que el responsabilizarse de tu propia capacidad de acción política, tú tienes mejores cartas que yo, tienes más capacidad para asumir esa lógica, tienes sobretodo más tiempo y dedicación. Yo no, así que por favor, estimado meritorista entiende que cuando me lances trapos rojos no me pueda dedicar a responderte.
Sigue ahí, tú tienes las de ganar.
Nota del autor: No va por nadie en concreto, no va por algo en concreto, simplemente es una respuesta existencialista a una realidad que vivimos todos los políticos no profesionales a medida que ganamos responsabilidades.
Porque tú lo dices, pero si no, pareciera que estás pensando en alguien concreto. :-)
Manuel, mucha gente en pequeñas dosis es así. No quiero cargar contra nadie en concreto sinó contra una cultura política, una serie de actitudes , unas costumbres y usos.
Un problema importante y no resuelto: la selección de las élites, especialmente de las élites políticas. Me recuerda a lo que comentaba Egócrata hace algún tiempo.
Me pregunto cuantos se sentirán aludidos mientras leen la carta hasta llegar a la “Nota del autor” y entonces suspirarán de alivio…
Crec sincerament que aquells que militem en una organització política, sigui quina sigui, hem de ser conscients del menyspreu que la política està començant a generar a la ciutadania, al poble, o com li vulguis dir.
Dit això, és relativament senzill escudar-se en una suposada puresa ideològica per tal de posar en entredit aquells que han triat, o els han triat, per desenvolupar tasques de responsabilitat política.
I és ben cert que hi ha, ha hagut i malauradament hi haurà “meritoristes” com dius, però s’ha d’anar amb compte quan algú escriu des d’un punt de vista visceral.
En tota associació, grup de gent, formada a partir d’un objectiu comú ( i incloc els partits polítics, però també molts altres tipus d’associacions) hi ha diferents graus d’implicació i de responsabilitat. El que no es pot fer, crec, és criticar aquells que han triat una implicació o responsabilitat diferent a la nostra, ja sigui per excés o per defecte.
Sembla, pel teu escrit, que tots aquells que decideixin implicar-se “professionalment” ( i no m’agrada aquest terme) en política sent càrrecs de confiança, assessors, diputats, etc siguin uns venuts a diferència de la puresa ideològica a la que eleves la teva postura en aquest escrit.
“El Padrino” és una gran pel·lícula, però tampoc cal veure conspiracions obscures, lluites de poder, malícia en tota conversa en un passadís. Això és propi de la premsa groga.
Joan:
El que vulguis però “E pur si muove”, i la cultura política que hi ha imbricada en alguns (m’és igual si són una majoria, una minoria, si són 5, són 10 o són 1.000.000) d’aquests professionals fa que als que no ho som tinguem que patir les seves obsesions, batalles i històries que ens fan perdre molt temps i energia.
Em sembla molt lloable que algú vulgui sacrificar la seva exitossa carrera professional per dedicar-se a una menys segura carrera política. Això no ho critico. L’únic és que jo no puc estar en certes lògiques que al final emanen precissament d’alguns (m’és igual el nombre, és un problema que emana del sector dels professionals i sí pregaria a qui té la responsabilitat d’això que a la resta ens protegís) d’aquest sector ens enturbien i ens dificulten i ens fan perdre molt de temps als que tenim poc temps per a dedicar-li a la política.
I no, Joan, per aquest cop el que m’ha provocat escriure això no té res a veure amb els professionals amb els que tú tens més contacte, no cal que surtis amb l’espasa defensora a protegir-los. Ells ara mateix fan el que poden lo millor que saben. El problema radica en una cultura política que permet que una minoria o una majoria m’és igual, puguin fer perdre energies i esforços a molta gent.
I jo com responsable de la sectorial de ciberactivisme del PSC sempre he defensat que els ciberactivistes es puguin expressar lliurament, parlar de les entranyes de la política per aspirar a canviar-la, compartir amb d’altres que es troben amb problemes semblants (i pels comentaris i experiències compartides això és bastant estés) per a poder intentar com a mínim enfocar solucions. La primera és reclamar que la nostra feina estigui lliure d’interferencies dels que batallen per altres coses que no són l’interés general.
Perquè igual que molts professionals càrrecs de confiança tenen el suport de les seves bases, jo també he sigut elegit per un consell nacional i per l’assemblea d’una sectorial i crec que haig de defensar de la forma que defenso certa forma de fer política perquè en aquest sentit he sigut elegit per fer-ho així.
No parlo de puresa ideològica, aquesta l’agafen normalment aquests meritoristes que s’amaguen darrera dels reglaments i les consignes polítiques per dir que són ells el veritable partit. Jo només parlo de que no em facin perdre temps i energies, no les tinc, no les hi puc dedicar, a les seves batalles internes i les seves maniobres, als seus interessos personals. Jo no hi competeixo amb ells, no ho intento, no hi tinc ganes, no hi puc dedicar esforços i a més tinc menys habilitats per fer-ho.
Hi ha casos en els que el millor que puc fer és llegir-te, pensar-hi i també mirar de treure’n conclusions personals. Però qualsevol comentari que afegís seria, igual que tu, mal interpretat.
Pere:
Doncs per un cop que no ha sigut la política microlocal la que m’inspira un post ja tinc els sturmtruppers voltant el blog. NO, no parlo de ningú del microterritori.
Marc:
Ya lo ves, parece ser que se sienten aludidos bastantes.
Demócrito:
Si fueran élites… estas se someten a la elección democrática de sus bases y como mínimo han de rendir cuentas a posteriori.
Lamento contradir-te en el sentit que en cap moment m’he sentit ni aludit ni identificat amb el concepte amb el que definies als “meritoristes”.
No me’n considero, en primer lloc perquè independentment de les meves tasques actuals, tinc clara la meva vocació política com una suma de voluntats per millor el meu entorn per fer-lo un món millor en base a, evidentment, a unes idees que comparteixo amb aquestes voluntats que sumen.
El lloc que cadascú ocupi per tal d’assolir aquest objectiu és el menys significant, a no ser que jo em considerés algú que necessita de la política per desenvolupar el seu pla personal (econòmic?) de vida, i afortunadament no és el cas.
Per tant, no és la meva intenció defensar ningú, i molt menys negar-te el dret a dir el que vulguis expressar, ja sigui a la xarxa, a les assemblees, o al lloc que tu consideris oportú defensar les teves idees.. faltaria més!!!!
A mi cap meritorista em fa perdre el temps, per això no els dono ni importància ni rellevància. Son un mal endèmic amb qui em toca conviure, i molts cops em fan emprenyar i tot.
Ara bé, deia Tajfel (soc de vocació psicològica, jo) que per construir la nostra identitat social molts cops necessitem construir-nos en base a una alternativa. En el meu comentari volia expressar que donava la impressió (potser equivocada, ves a saber) que dibuixaves un perfil obscur d’un tipus de personatge (meritorista, arribista) on es podia atribuir a tothom que tingués responsabilitats polítiques de gran rellevància per col·locar-te a tu mateix com a contrapunt a tot això.
És molt fàcil i freqüent establir regles per tots els altres i excepcions per nosaltres mateixos.
I, encara que et costi de creure, en molts dels punts dels que comentes en el teu post hi puc estar d’acord. Però caricaturitzar postures… allà no m’hi trobaràs
Doncs tú tens la sort que te’ls pots treure de sobre, jo me’ls trobo al davant i em trobo netejant part del seu excés de temps d’oci.
I no, no soc cap adalit, ni cap model, simplement no vull que m’estiguin embrutant la meva feina i entretenint-me en els seus tripijocs. Hi ha massa feina a la política i massa poc temps per fer-la per a qui no tenim tot el dia per això gastar-hi esforços i energies de forma inútil. I mira hi ha llocs on simplement no els pots esquivar només demanar-lis que si us plau dediquin aquests esforços a d’altres que puguin ser els seus competidors.
Entonces…si no es por nadie en concreto … a una cultura general… ¿¿no es uno / son muchos??
Sempre hi haurà persones que creuen que tothom ha de girar al seu voltant. Que confonen l’acció política amb la simple assistència a un acte que pel qual no han fet més que atorgar una subvenció. Que cedeixen a bona part dels seus ideals per pujar un esglaó més encara que sigui un esglaonet pel qual s’ha de pagar un preu molt car. Que no els importa la feina que fan els companys i companyes, només els importa si estàs del seu costat de forma incondicional. Jo estic per la dignificació de la política. En aquest tema estic amb tu.
wow, pones en palabras una sensación que no paro de tener últimamente, parece que si que es una cultura bastante generalizada.