Aquest cap de setmana es va realitzar la 3a edició de la Catosfera, projecte que ha impulsat en Marc Vidal amb el suport de l’Ajuntament de Granollers, que mica en mica s’ha convertit en el principal “evento” blocaire de Catalunya. Aquest tipus de jornades són importants perquè molts cops cal desvirtualitzar-nos els que hi estem per la xarxa i no hi tenim molts més fòrums a Catalunya per fer-ho.
En aquesta edició els organitzadors em van convidar a la taula de “Catalanisme i empoderament“. En un moment vaig pensar que em ficava en territori hostil. Durant les dues darreres edicions aquesta ha sigut la taula del sobiranisme, i evidentment jo no soc sobiranista (o no ho soc en un sentit clàssic de la paraula). M’anava a seure amb referents del sobiranisme militant com en Xavier Mir, i en una taula moderada per en “YuriBCN” un significat militant independentista.
Els meus companys de taula eren els següents: Xavier Mir (Ciberactivista), Pere Aragonès (Polític), Agustí Esparducer (10mil.cat), Àngel Colom (Polític) i moderava Jordi Vilanova (YuriBCN)
Veure el nom d’Àngel Colom o de l’impulsor de 10mil, o del diputat Pere Aragonés, i saber que ets l’únic no-sobiranista de la taula em feia creure que seria un “5 contra 1”, fins al punt que algún que altre twittaire que hi havia a la sala va dir que comprava crispetes per veure com les feres es menjaven al gladiador.
Ara bé, vaig pensar que en una taula de “catalanisme i empoderament” no podia parlar només d’empoderament sense associar-lo al catalanisme. Seria un cert insult a la inteligència i una fugida d’estudi parlar de la campanya de les 65 hores per exemple, en una taula clarament identificada amb el catalanisme i campanyes molt clares com la de les consultes.
A més, crec que els catalanistes que no som sobiranistes hem de reclamar aquest concepte també com nostre. El catalanisme de Maragall (avi i el net) era un catalanisme no independentista, dins del PSC hi ha hagut una tradició catalanista no independentista que crec que és important i fins i tot clau per entendre l’evolució del catalanisme per un costat i per entendre les relacions de Catalunya dins de l’estat espanyol. Aquesta tradició ha arribat a portar un nou Estatut que pendent d’una sentència del TC marca el nostre escenari competencial i d’autogovern, a més que normalitza aspectes de la nostra realitat social i nacional.
Per tant a la taula vaig decidir presentar la campanya que vam fer juntament amb el Novoa sobre l’Editorial Conjunta, que es sumava a la proposta dels diaris catalans per reclamar al TC que fos lo màxim de respectuós amb l’esperit de l’Estatut.
Per un costat la resta de companys de taula van ser bastant respectuosos, es van mantenir en un tó de diàleg que a priori, i tal com ho vaig viure no es va satanitzar a ningú. Per altra part el moderador, en Jordi Vilanova, va portar-ho de forma esquisita, i fins i tot el “només” facebooktivista de l’Àngel Colom va aportar idees originals que potser hauríem de tenir en consideració: els ghettos digitals ens fan veure una realitat molt parcial.
Deixant a part algunes anècdotes que sí van recollir-se al twitter sobre la manca de pluralitat de la taula, o de les actituts no verbals d’alguns dels presents davant els meus arguments (d’alguns càrrecs públics algú espera una mica més de cintura), cosa que no li dono massa importància, perquè vaig sentir-me còmode al final en un espai a priori hostil.
El contingut de la taula el podeu veure en aquest vídeo:
Per altra banda només afegir que en properes edicions de taules d’aquest tipus ja que l’independentisme ha aconseguit sortir de l’armari i ser una proposta pública, que surt als mitjans de comunicació i que tots la tinguem en consideració com una opció política més, també la resta de catalanistes no considerem que debats d’aquest tipus només siguin “cosa dels independentistes”, potser en properes edicions, així aconseguim que visions molt més àmplies del catalanisme tinguin una presència més àmplia.
Tal i com plantejava Donaire o Colom, no es boque visquem en caixes estanques i menys a internet.
Benvolgut Jose, bloctivista i, si m’ho permets, amic,
Moltes gràcies per les teves paraules ben positives. Jo mai, mai, he vist els catalanistes no-sobiranistes com una mena de Satanàs! Per a mi, tots plegats som membres d’una societat que ha de trobar el desllorigador d’aquest entrellat de ciutadans que és la nostra nació. Em sembla que si algú ha estat satanitzat, som precisament els independentistes!
Quan a la figura d’en Joan Maragall, tingues en compte el prec que va fer a la seva Oda a Espanya, que comença:
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
… i acaba:
Has desaprès d’entendre en els teus fills?
Adéu, Espanya!
Aquest procés, de voler acostar-se a Espanya, i aquesta, negant-se a acceptar les particularitats, les diferències, rebutjant aquest acostament, s’ha repetit una i altra vegada, de forma secular, no només amb els Maragall, avi i net, sinó amb Francesc Macià, Valentí Almirall, i molts més.
Simplement crec que, arribat a aquest cul de sac en que ens trobem, en que ens han ficat, la solució és sortir-nos d’un estat que no juga gaire net, amb regles no del tot democràtiques, i més encara, perquè només podrem satisfer plenament les necessitats de la nostra ciutadania amb un estat propi.
Com molt bé dius, podem fer aquests debats de forma civilitzada, ara que l’independentisme ha “sortit de l’armari”, o millor dit, se l’ha permès sortir del gueto (virtual o físic) i prendre el lloc que mereix (IMHO), tot i que amb pinces als mass media controlats per altres opcions polítiques. I crec que és per això últim que som tant presents a internet.
Per acabar, voldria que aclareixis una cosa: dius que no ets sobiranista “en un sentit clàssic de la paraula”. I en un sentit contemporani? Podries il·luminar-nos sobre el sobiranisme teu, i no ho dic en cap sentit pejoratiu ni de sarcasme, sinó precisament per a entendre la teva opció i no encaixar-nos en preconcepcions, per a veure si ens podem entendre en aquest entorn sobiranista contemporani.
Salut i, si m’ho permets, república.
La meva postura és de soberanisme sociològic clar:
http://www.joserodriguez.info/bloc/?p=13
Si un 80% de la gent es declara independent de forma fehacent i sostinguda (és a dir no en una enquesta demoscòpica, sinó electoralment en un referèndum i amb un procés constitutiu clar), encara que això anés contra la Constitució, defensaria l’opció que majoritariament s’ha decidit.
Si alguna cosa em molesta habitualment de molts (no de tots) el que es declaren independentistes o sobiranistes (no tinc molt clara la diferència entre uns i altres, la veritat) és aquest menyspreu que mostren vers els que no ho som, negant-nos inclús la condició de catalanistes (o de catalans, els més exagerats).
Per esmentar un exemple recent, Cativistes es defineix com “La Xarxa Social dels Catalanistes”, quan en tot cas serà la xarxa dels catalanistes afins a Convergència, que no són tots. Però són així, excloents, i continuen fent el que han fet tota la vida, donar els carnets de catalanitat, o això es pensen.
I a sobre si els critiques et diuen maleducat (a tu, no a mi).
D’acord. Entenc que no ets sobiranista, ni clàssic, ni contemporani – ets demòcrata. :-))
Molt interessant l’article de referència. una qüestió que s’hauria de plantejar, que em plantejo: queda clar que no hi hauria dubte ni discussió si hi hagués un 80% o 90% a favor de la independència. Però em sembla que és necessari contemplar un escenari en el que entre el 50,5% i el 55% (per exemple) i si s’acceptaria aquesta majoria, democràtica, com a vàlida (molt més que el que ha aprovat l’últim estatut) per part dels “no nacionalistes” o “no sobiranistes”.
Benvolgut Manel,
Primerament, tal com ho entenc, diria que els termes sobiranista i independentista són sinònims en el nostre cas, ja que per ser verdaderament sobirans (el dret a decidir d’acord amb les necessitats de la nostra ciutadania, en un sentit universal, com per a qualsevol estat, com per exemple l’espanyol) cal la independència, un estat propi.
Quan a les actituds d’alguns independentistes i nacionalistes (tant catalanistes com espanyolistes), aquestes son sovint reflectides per actituds similars entre els “no-nacionalistes”, tal com he pogut experimentar personalment, i també m’han molestat en forces ocasions. Però tal com advoquen en Jose, en JA Donaire i l’Àngel Colom, cal trobar uns espais de debat transversals, amb un respecte mutu que defugi els encasellaments i preconcepcions.
Referent a l’auto-atorgament de qualitats i definicions, poses per exemple la xarxa de CiU com a “La Xarxa Social dels Catalanistes”. Estic d’acord, hi ha molts més catalanistes que no en són afins. Però aleshores el propi PSC hauria de canviar de nom: no tots els socialistes són afins al Partit dels Socialistes Catalans.
Salut i República.
Perdona’m, Manuel, per haver confós el teu nom!
Hola YuriBCN:
No exactament només demòcrata, un demòcrata “in stricto senso” es veuria confrontat amb un dilema complicat o bé defensant les formes (Constitució) que una comunitat política (Espanya) ha decidit fer-se com a eina de convivència i construcció política (i les formes són molt importants en democràcia) i la voluntat de la comunitat política més gran, o bé defensar la voluntat de la comunitat política més petita i trencant les formes legals.
En aquest sentit jo ho tinc clar i defensaria la segona opció.
Sobre la situació del 45 – 55% és un greu problema que espero que mai ens trobem, perquè els equilibris convivencials serien infinitament complicats: quina forma de relació amb Espanya podem plantejar-nos mínimament que permeti trobar un punt de consens? És igual que sigui 4-6 o 6-4, no es pot fer una forma de relació amb Espanya o d’estat independent que deixi fora al 40% de la població sense que hi tinguem una probabilitat de tenir conflicte com el de l’Ulster (parlo a nivell sociològic, no a nivell de seguretat).
En aquest cas realment és un problema i com que el meu objectiu no és estar a Espanya o en un estat independent català, a mí és un tema que em preocupa poc en lo personal, el que prioritzo internament és quina forma de relació amb Espanya o d’estat català és la que maximitza la convivència i la viabilitat de la comunitat política que anomenem Catalunya.
Hola YuriBCN,
Gràcies per l’aclariment sobre els termes. A mi ja em semblava que molta gent fa servir independentista i sobiranista com a sinònims, però no sé si tothom ho té clar.
Tens raó en que de gent excloent hi ha a tot arreu, de tota manera, poca gent trobaràs al PSC que per no compartir la seva (o la nostra) idea de què ha de ser Catalunya et digui traïdor (o botifler, que és el terme que sembla agrada més). En canvi, molts, moltíssims, independentistes titllen de botiflers no ja només als del PSC, sinó també a ERC, Convergència … i del PP ni en parlem. I més enllà d’això, he llegit piulades de gent de Convergència (no et diré el nom, segur que el coneixes) anomenant botiflers als d’ERC. Francament, crec que això sobra, hem de ser capaços de discrepar sense desqualificar.
Sobre el nom del nostre partit, està ben vist, jo també ho vaig pensar, tot i que tenim una excusa històrica: el PSC va néixer de la unió de tres partits socialistes, i per això va adoptar aquest nom. Però és cert que no tots els socialistes eren ni són dins el PSC.
Faig meu el teu comiat: Salut i República, un plaer haver-te llegit. Estic segur que tindrem ocasió de confrontar idees d’aquí a les eleccions.
(Joselito, a veure si instal·les o actives el pluguin que envia correus quan hi ha comentaris, és molt pràctic)
Senyors, us he llegit amb molt de gust a tots i celebro el bon nivell i el to educat del vostre debat.
He volgut afegir-m’hi perquè no sóc capaç de fer una anàlisi que em permeti de sortir de la contradicció que visc en relació a la política, a veure si m’hi ajudeu una mica amb les vostres reflexions.
Sóc militant del PSC, al qual em vaig afiliar convençuda que dins del panorama polític actual era el partit que conjugava de manera més equilibrada la política d’esquerres, el catalanisme, la democràcia interna, i l’acció de govern (entenent amb aquest terme la responsabilitat d’assumir els pros i contres d’actuar, no només teoritzar).
Entenia alhora que això impediria que en cap d’aquests fronts arribés a les meves expectatives, ja que crec que aquests factors es limiten entre sí.
Tot i mentalitzada, he de dir que gairebé des del primer dia que m’hi he sentit incòmoda.
Discrepo del que s’ha dit que només els catalanistes fan sentir exclosos als que no ho són. Jo visc el cas invers. M’he sentit i em sento exclosa per preguntar per què s’utiliza també el castellà en els mítings, per què és impossible proposar com a tema de debat en l’agrupació local la possibilitat de fer grup propi del PSC a Madrid, o fins i tot per no compartir la passió de molts companys de militància per córrer a la Feria de Abril quan la fan a Barcelona.
El cas és que aquest sentiment d’exclusió també me’l transmeten els meus coneguts propers a ERC, que em tenen una mica estigmatitzada per ser del PSC, i el mateix em passa amb els de Convergència, família inclosa, poc disposats a veure matisos, ni a entrar en el debat dreta-esquerra. Els d’Iniciativa són més oberts, però per al meu gust el debat ideològic els pren gairebé tota la capacitat d’actuació.
Vaja, que no demanaria tant un partit “ideal”, sinó en tots els partits, i en la societat en general, una mentalitat més oberta, crítica sí però que no jutgés tant ni tan a la lleugera, en la qual es valorés i incentivés el pensar, opinar, militar, no militar, i que es respectessin i analitzessin amb interès els matisos i les aparents contradiccions …
Em costa molt no donar-me de baixa del partit, em costa seguir votant… i el que més em costa és aconseguir arguments perquè els meus fills -ja en edat de votar- s’interessin per la política.
Gràcies per llegir-me, i gràcies per avançat si em feu algun comentari.
Sobre lo del grup propi, algún cop s’ha tractat a la meva agrupació, jo tinc la meva opinió, però tractar-ho no hauria de ser cap problema.
Sobre la resta crec que forma part de les contradiccions que té la política. Jo no sé com trobar arguments per a que els teus fills s’interesin per la política, potser el que han de trobar són coses que els hi emocionin per la política perquè al final participem perquè ens “sentim” impulsats a fer-ho.