Explica don Gregorio Marañón en el seu excel·lent retrat del Conde Duque d’Olivares La pasión de mandar, una anècdota del seu
pare amb la qual il·lustra irònicament els antecedents genètics de la “passió
de comandament” del seu fill . Sent Don
Enrique , pare del Conde Duque,
ambaixador de Felipe II a la Santa
Seu durant el papat de Sixto V, el
xoc temperamental entre tots dos va arribar a comprometre les relacions
diplomàtiques entre ambdues institucions. Hi ha fins i tot qui manté que Don
Enrique va ser causant bastant directa de la mort del Papa. Per esgotament.
Era tradició de Don Enrique cridar
als seus criats amb una campana, prebenda exclusiva dels cardenals en aquella
època. Sixto V va enviar una missiva
a l’ambaixada espanyola prohibint al seu titular el “toc de campana”. Obligat
l’espanyol a renunciar a l’instrument va idear cridar als seus criats a  cop de canó. Evidentment i per evitar els
tremolors que sacsejaven a Roma cada vegada que l’ambaixador espanyol requeria
als seus servents , des de llavors els ambaixadors espanyols poden usar la
campana “amb permís pontifici “ . Típica fanfarroneria espanyola mai
justificable ni malgrat la magnitud de l’Imperi en aquells temps. Tot sigui dit
i en descàrrec de l’ambaixador, la prebenda cardenalicia en qüestió, tenia
bemolls, substantiu aquest tractant-se de cardenals, més adient que el del seu
sinònim d’us més comú. En qualsevol cas 
l’anècdota em dóna peu a observar com aquestes actituds, la de perdonavides,  de ganàpia, de sobrat , són avui en dia  molt transversals i esteses, geogràfica i
polïticament parlant, a la península i en relació a Catalunya. “¿De quién dependen los fiscales? –interpel·la l’entrevistat, president en funcions, a l’entrevistador en
actitud prepotente -Pues ya está, del
gobierno” . Cop de canó a l’estil de Don
Enrique. O cops de canó si parlem dels atacs a l’escola catalana, als
mitjans de comunicació públics, de la criminalització de més de dos milions de
catalans. O la canonada de la vicepresidenta Calvo amenaçant de prendre decisions contra Bèlgica en cas que la
seva justicia es negui a entregar Carles
Puigdemont.  I no entraré a parlar
dels cops de canó de la justícia española amb una sentència que evidencia quant
condicionada està la política espanyola pel conflicte polític amb Catalunya. Ho
diu sovint l’Oriol Junqueras: “Mai renunciarem a cap dels nostres objectius
per molta repressió que vulguin exercir”. I és que els objectius són democràticament
legítims. Em pregunto si Espanya, veient la minsa
diferència existent entre els posicionaments de les forces majoritàries PP i
PSOE, no serà atàvicament una terra de canons. Sigui dit ,  Barcelona fou tradicionalment un
dels principals  centres de fabricació de
canons  de l’Estat amb l’activitat de la
foneria reial i mestrança d’artilleria establerta a la Rambla el 1537. Haurem
d’estar amatents i rebutjar clarament fer política a cops de canó ja que sóc
dels que crec que el mal anomenat “procés “ sobiranista té una
arrel revolucionaria, emancipadora i popular. 
Crec que molta de la gent que està a favor de la independència ho està
amb la voluntat de trencar amb un statu quo política i socialment molt hostil a
una gran part de la societat, que el vol veure modificat perquè es manté per
una transició democràtica  que ara es
despulla com a fictícia tot i estar apuntalada sobre còmodes fonaments fàctics.

Segon apunt. Al 1988, una iniciativa conjunta
d’Edicions de la Magrana i la Diputació de Barcelona va aconseguir recopilar un
bon grapat d’articles de Rovira i
Virgili publicats com a periodista polític entre 1909 i 1932. Destaca en
aquest excel·lent recull una anècdota sobre el Conde de Romanones que pren avui un gran significat. En aquest magnífic
manual del catalanisme radical, Rovira
relata l’argumentació que va fer el Comte una vegada que li van preguntar si
creia que a Catalunya la qüestió social faria desaparèixer la qüestió sobiranista.
“Suposem -va dir- que estic malalt i
que habitualment tinc un fort mal de cap. Un dia de temps rúfol surto al jardí
i agafo una pleuresia. Esclar, mentre la pleuresia segueix el seu curs, no em
recordo del mal de cap. Però al capdavall la pleuresia es cura, i el mal de cap
torna a sortir de nou”. Paràbola molt fàcil decomprendre però que avui, un segle després, hi hamoltes persones a la península Ibèrica,
incloc a una part de Catalunya, que sorprenentment des deposicionaments progressistes, semblen no tenir capacitat o
voluntat d’entendre. Només cal analitzar el debat del passat dilluns i veure el
posicionament del líder socialista espanyol per a comprendre fins a quin punt
el desconeixement d’una problemàtica catalana que ve de lluny, represensenta
per a ell un extraordinari mal de cap.

Tercer apunt. El 30 de gener
de 1923,  el socialista Antoni Fabra i Ribas, pronuncià a la
Casa del Pueblo de Madrid, la conferència “Consideraciones
sobre el nacionalismo y el problema catalán “ en la que va criticar molt
durament el catalanisme presentant-lo com a tendència reaccionaria.  La conferència, expliquen els historiadors ,
provocà un gran enrenou a Catalunya que té el seu punt àlgid   al repetir-la una setmana després a  l’Ateneu Barcelonès. Aquesta vegada el
conferenciant, que comptava amb el ple suport de la direcció estatal del PSOE,
fou interromput en diverses vegades ja que la majoria  dels assistents van considerar una provocació
homologar el catalanisme amb els defensors de les races  i l’imperialisme. I tot sense fer cap esment
al nacionalisme espanyol. Entre els més bel.ligerants   es trobaven Rafael Campalans i Serra
Moret. Precisament la rèplica més rigorosa , i plena de retrets, fou la de Campalans que en un moment de la seva
intervenció  es referí a Fabra com a “barroer”.  Aquesta coneguda polèmica va ser definitiva a
l’hora que Rafael  Campalans juntament amb altres socialistes
catalans fundessin  la Unió Socialista de Catalunya al juliol
del mateix 1923 i d´iniciar una estreta col·laboració amb l’Esquerra Republicana de Catalunya.

Tres petits apunts d´història
que crec que enllaçen tristement amb el present.

Jordi del Río

Periodista