Aquesta jornada matinal ha inclòs el debat sobre web 2.0 a la comissió 4 on hi era. Ja teniem pactada l’esmena amb la ponència que ha portat l’amic Jaume Collboni, i el resultat és satisfactori. Hem deixat de banda el debat del “cibermilitant” que ja es troba contemplat als estatuts amb la possibilitat de crear l’agrupació virtual. És molt millor el que hem aprovat, parlar d’estratègia, de comunicació, de “virtualitzar” el partit i no crear ghettos.

Cal dir que el treball en comissions per a qui no ha estat mai és diferent a l’edulcorat debat de gestió o l’aprovació de les executives, els companys que defensen esmenes amb més intercanvi i dialèctica. Hi ha debat entre la ponència i els que defensen les esmenes que decauen.

Un Congrés és quelcom molt ritualitzat però on aquest ritual s’obre i permet que el debat hi arribi “a peu de delegat”, algunes esmenes decauen. El debat sobre si es pot mantenir la militància si no es pot pagar la cuota va ser un dels més llargs… És veritat que hi ha casos de gent que no pot pagar l’€ mensual, però hi ha mecanismes per a ajudar al pagament (com pot ser que la mateixa executiva li paguin) enlloc de generalitzar un sistema que faria que molts deixesin de pagar la quota, en un partit on la única obligació que té un militant és precissament pagar aquesta quota. Encara tenim debats reiterats sobre aquest tema. És important la vinculació “quota-carnet-militància” perquè forma part del “ànimus” del que a molts hi vincula al partit, “soc del partit perquè hi tinc dret a un carnet i pago la quota”. Aquesta identificació del militant “de pedra picada” és important cuidar-la, i per tant és un punt sensible en tot això. Recordo molts militants de la vella guàrdia que conserven els carnets del sindicat o del partit, on es possaven els segells de pagament, que els conserven amb orgull. Qui no hagi parlat amb ells no sap el que és de significatiu això. Per tant el debat del carnet, o la quota (inclòs fins i tot la quota simbòlica) no és baladí, no es tracta de poder dotar de recursos al partit (que també) sinò que va molt lligat a l’esforç per a pertanyer a una organització encara que sigui pagant molt poquet.

En altres comissions la feina ha avançat més, el debat és més dur al debat d’estatuts, perquè la literalitat de l’esmena és important, i s’expossa molt més el que “és el partit”. És molt més fàcil que en una frase de l’estil “Els i les socialistes de Catalunya cerquem una societat més justa i oberta” perquè la interpretació del que diu la frase es molt oberta al que cadascú hi vegi. En canvi “no poden ser militants aquells que siguin menors de 18 anys” és molt evident, poc interpretable… i el consens brumòs que tenen les organitzacions polítiques on hi ha gent que té visions molt diverses, però creuen que parlen de lo mateix i per tant amb una interpretació molt dispersa del que és “socialisme” molta gent diferent (desde social-liberals fins a socialistes clàssics) hi conviuen a dins del partit, es trenca als Estatuts, on la literalitat hi pesa més.