Hi ha alguns periodistes, acadèmics i també polítics de tercera fila, que han trobat un nínxol per a poder millorar les seves carreres professionals, o bé per a poder inflar una mica el seu ego. La forma de fer-ho és crear un personatge histriònic i polèmic, d’aquesta manera aconseguir visibilitat i ser interessant per a poder arribar a una tertúlia i aconseguir notorietat.

En aquesta societat líquida i postindustrial (perdoneu la meva pedanteria de sociòleg per fer aquestes referències), fins i tot ser histriònic i polèmic es pot simular o exagerar. Crear un personatge és la millor manera que es construeixi una imatge vendible de la persona. Un personatge té uns trets limitats i exagerats que poden ser identificats i recordats. Si ets un periodista i escriptor que aparentment tens èxit però no ets més que un mediocre amb bon màrqueting o bé una professora d’universitat que més enllà de tenir sort i bons contactes per arribar a ser-ho, creus que la vida et deu alguna cosa més, sempre pots intentar promocionar a tertulià.

Ho entenc. La televisió i la radio són atractives. Les tertúlies, a més, no requereixen massa feina i el retorn en ego per esforç és molt alt, no tan econòmic (tothom creu que les tertúlies estan ben pagades i si no tens un nom i un catxe propi, no són tant una bicoca). Però a més, les tertúlies et donen notorietat, i més si has creat un personatge especialment histriònic i especialment odiat.

Siguem sincers… dels diputats al Parlament que ha tingut Ciutadans, qui és més recordat i reconegut que Jordi Cañas més enllà d’Arrimadas i Rivera als que tones de màrqueting polític els han dibuixat com qui són avui? En tenim llavors que segons quins personatges per a donar un impuls a la seva carrera, o bé perquè s’aborreixen lànguidament on són, malden per crear aquest tipus de personatge histriònic i passat de voltes.

A les xarxes i especialment a twitter es dóna aquesta situació més que en altres llocs. És fàcil, barat i senzill crear un “flame” del no-res, amb un twitt polèmic i passat de voltes. La mateixa xarxa i la seva comunitat ja el difon. Les hordes de persones indignades per aquestes declaracions, són i som els principals avivadors d’aquestes polèmiques. Alimentem les bèsties, alimentem els egos, i generem tot un soroll que els hi va bé a qui fan aquestes estratègies de marca i posicionament personal.

I quan realment t’adones que hi pot haver una estratègia de posicionament i de creació de marca personal, llavors, ho millor, és no fer cas als trolls i no respondre ni donar volada. Per aquest motiu en aquest article parlo dels pecats però no del nom dels pecadors.

Hi ha alguns periodistes, acadèmics i també polítics de tercera fila, que han trobat un ninxol per a poder millorar les seves carreres professionals, o bé per a poder inflar una mica el seu ego. La forma de fer-ho és crear un personatge histriònic i polèmic, d’aquesta manera aconseguir visibilitat i ser interessant per a poder arribar a una tertúlia i aconseguir notorietat.