El repte que vaig llençar a ha hortaguinardosfera tingut ja dos valents que els han aceptat, el primer va ser en Pere Nieto, que va publicar el seu article la setmana passada. Avuí Jordi Coronas, company del consell de districte per ERC acepta el repte i fa crossblogging reflexionant sobre el sentit de ser independentista. Us deixo amb el seu article que espero que llegiu amb delit.

Ser independentista

Abans de començar a escriure el meu post “en terres alienes” vull felicitar al Jose per la seva iniciativa, encara que tal i com ha reconegut copiada, perquè crec sincerament que és una experiència molt interessant. També aprofito per dir-li que en cap cas pretenc arribar al seu nivell d’expressió amb un lèxic de primer nivell per expressar les seves idees, però que intentaré ser el màxim de clar i directe en les meves.

I tot seguit passo a l’acció.

Els baròmetres d’opinió pública ens indiquen que ser independentista comença a ser una opció més o menys normal per a un català o una catalana. Aquesta és una opció que va creixent pas a pas i si sumem els independentistes amb els que proposen un model federalista per a l’estat espanyol, doncs el nombre resultant és superior a la meitat de la població. Això significa que la majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya creu, que el model actual basat en les autonomies, ha quedat obsolet i ara toca fer un pas endavant.

Els independentistes estem deixant de ser aquells “bitxos rars” que basaven la seva creença en uns fets històrics que per molts queden massa lluny en el temps i actualment creix un discurs molt més actual, basat en les necessitats bàsiques i en la necessitat de ser capaços de prendre les decisions a prop de la realitat a la qual afectaran aquestes decisions. Madrid és lluny de nosaltres i a Madrid també ens veuen lluny, això dificulta el fet de prendre decisions amb el criteri de primera ma que ens dona la proximitat. Passem de l’independentisme romàntic a l’independentisme pràctic.

Tot i així, el fet de ser un independentista declarat, fa que moltes vegades hi hagi persones que facin la pregunta de: per què Catalunya ha de ser independent? I jo crec que la resposta és més fàcil d’entendre si la pregunta la formulem a l’inrevès: i per què no?

En primer lloc i en sentit pràctic és més fàcil que un país petit avanci en l’estat del benestar. Fa poc temps vaig escriure en el meu bloc aquestes dades publicades pel Financial Times i crec que donen força motius per plantejar-nos-ho:

– Pel que fa al producte interior brut per càpita, 4 dels 5 països més rics del món tenen una població de menys de 5 milions d’habitants. Els Estats Units són l’excepció a la regla i ocupen el quart lloc en riquesa per cap.

– 8 dels 10 països mes pacífics i segurs tenen menys de 10 milions d’habitants.

– 5 dels 7 països més competitius tenen menys de 10 milions d’habitants.

– En qualitat de vida i educació, l’únic país gran entre els 10 primers és el Japò.

– Dels 5 països més grans del món, només els EUA són rics, mentre que el Brasil, la Xina, l’Índia i Indonèsia encara es troben en via de desenvolupament.

En segon lloc, perquè l’Europa dels estats està deixant pas a l’Europa dels pobles. Mai com ara, Europa havia tingut tantes nacions independents. Aquest mateix diumenge veurem com Kosovo aconsegueix la independència i altres pobles com Escòcia, Flandes o Euskadi estan plantejant-s’ho seriosament. Per què no Catalunya?

En tercer lloc, perquè Catalunya patirà en el futur les conseqüències de formar part d’Espanya si el model no canvia. El pacte financer amb l’estat caduca el 2014, casualment el mateix any en que Espanya deixarà de rebre fons de cohesió de la Unió Europea.

A tots aquests motius podeu afegir-ne tants d’arrel cultural, lingüística o històrica com us vingui de gust, i també n’hi ha d’importants, però crec que el principal motiu és que Catalunya prosperaria molt més si agafés les regnes del país sense dependre de l’estat espanyol.

Personalment em treuria un gran pes de sobre poder deixar de ser independentista i passar a ser únicament progressista i d’esquerres. En qualsevol cas crec que Catalunya com qualsevol poble del món ha de gaudir del dret de decidir què vol ser, i fins que aquest dia no arribi sempre tindrem una assignatura pendent.