Segueixo amb la tasca de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament i donar comptes sobre la creació de la llei de lloguers, com aquesta feina sempre és una feina d’equip i la necessitat d’explicar no només el que votem, sinó el perquè prenem les decisions que prenem. No em reiteraré en els agraiments que ja he fet en l’anterior article i per tant entraré de cara al contingut.

Abans de tot, vull parlar per sobre del perquè el problema de l’habitatge és especialment greu a Catalunya (i Espanya). L’accés a un habitatge digne i assequible és un problema de totes les economies avançades. El mateix èxit de les ciutats que generen activitat econòmica i atrauen les persones per viure, al mateix temps que hi ha canvis en l’estructura familiar (amb unitats familiars més petites), fa que la demanda d’habitatge creixi amb una oferta que no és elàstica (a diferència d’altres béns de consum) i això comporta un creixement dels preus de l’habitatge. Aquest problema passa a Barcelona, però també a Copenhague o Viena o Londres. A Catalunya (i Espanya) tenim alguns factors que fan encara que aquest problema sigui més greu. La nostra economia té dos elements que dificulta fer unes bones polítiques d’habitatge: hem tingut massa dependència d’un sector com la construcció que ha sigut dopat per la bombolla immobiliària i les diverses polítiques públiques fins al 2008, provocant la bombolla i la crisi posterior. També tenim un bon clima, una forta dependència del turisme que deriva part del nostre sol urbà i de l’habitatge a usos turístics, desviant-los de l’ús residencial.

Però el principal problema que crec que s’ha donat és una molt mala política d’habitatge durant molts anys. Les grans polítiques públiques d’habitatge han anat a facilitar la compravenda d’habitatges amb certa visió curta terminisme, això ha provocat que destinéssim molts recursos en facilitar aquesta compravenda. En desgravacions a la compravenda, tot i que les hipoteques signades a partir del 2009 ja no tenien aquesta desgravació, entre 1998 i 2018, l’estat ha deixat de recaptar 100.000 M€. Aquests diners en lloc de ser utilitzat a polítiques d’habitatge més intel·ligents, bàsicament han servit per ajudar a inflar una bombolla inmobiliària i a poc més, ja que els venedors i els bancs coneixien aquesta desgravació i ja la donaven per descomptada (i per tant podien inflar preus) al saber que el comprador en podria desgravar-se. Per altra banda en la promoció d’Habitatge de Protecció Oficial entre 1990 i 2010, totes les administracions: CCAA, ajuntaments i estat, van derivar més de 200.000 M€ en inversió pública i sol públic per a fer un habitatge de compravenda protegit que no va servir més que per solucionar un problema puntual a qui tingués la sort d’accedir-hi. Aquests diners, en lloc d’enfortir el parc públic d’habitatge ha servit per inflar el mercat privat (ja que gairebé tots els habitatges de protecció ja han perdut amb data d’avui la protecció i es poden vendre com a habitatge lliure), inflant també la bombolla immobiliària.

El resultat és que a Catalunya i Espanya tenim l’habitatge més car en proporció als salaris de tot Europa, i és un dels principals factors explicatius dels indicadors de pobresa dels catalans. Crec important abans d’explicar la feina com a diputat tenir una foto compartida d’on estem i també dels principals problemes endèmics de l’habitatge a Catalunya. I un cop feta una petita foto de la situació entro a explicar que he fet com a diputat.

Modificació del reglament de la SAREB per garantir el retorn social bancari. Un dels projectes que vaig haver de continuar era la feina que havia fet la diputada Eva Baró i en Frances Sutries per preparar una iniciativa legislativa pròpia que cercava modificar el reglament de la Sareb. Els Parlaments autonòmics (i mentre Catalunya no sigui un estat, el Parlament de Catalunya n’és d’autonòmic) tenen la capacitat de portar iniciatives legislatives al Congreso. Per exemple, el Congreso està debatent una proposta de llei d’eutanàsia perquè entre d’altres el Parlament de Catalunya va fer el mateix procediment legislatiu que hem volgut iniciar amb la modificació de la llei de la Sareb. L’objectiu d’aquesta modificació de reglament es obligar a la Sareb a cedir en domini (o sigui en propietat) el 30% del seu stock d’habitatges a comunitats autònomes i municipis. La Sareb és l’entitat que intenta eixugar el deute que tenen els bancs amb l’estat utilitzant l’estoc més difícil de vendre i treballant per desfer-se d’ell. Molts cops l’ha de malvendre a fons voltor, i ha de fer enginyeria financera per dir que té nombres positius, però en el fons no acabarà aconseguint tots els seus objectius i part dels préstecs que l’estat va fer a la banca mai es cobraran. L’objectiu de la modificació del reglament és també que aquests bancs acabin fent un retorn del préstec en forma d’aquest retorn de part dels seus actius immobiliaris. Ara mateix hi ha milers d’habitatges de la Sareb buits sense us social, del que la Sareb té dificultats de vendre’ls. De fet, la Sareb, està cedint l’ús d’un 10% del seu estoc a ajuntaments per a habitatge social. És una cessió d’ús a diferència d’una cessió de domini (o sigui propietat) i només un 10%, però mostra que el seu estoc pot ser aprofitable. Els càlculs sobre l’estoc de la Sareb actual pot fer incrementar el parc públic de lloguer social en uns 4.000 habitatges. En tot cas no seria una entrada única, ja que la Sareb va incorporant nous habitatges dels bancs quan aquests no poden vendre’ls, i seria el 30% d’aquest flux d’entrada. La Sareb ha gestionat més de 100.000 habitatges en els darrers anys perquè fem un càlcul de l’efecte global d’aquesta mesura. Per tant seria una entrada contínua d’estoc al parc públic d’habitatges de lloguer social i per emergències habitacionals, cosa que és molt necessària, com després explicaré. Aquesta iniciativa es va presentar i va ser votada per una majoria bastant amplia del Parlament, però no va poder acabar tot el procés legislatiu per anar al Congreso (el fet que una legislatura sigui atropellada, i sigui tallada per la inhabilitació del MHP per un tribunal té conseqüències més enllà de les que els mitjans de comunicació expliquen, i aquesta és una), però en tot cas ja tenim un gruix de feina feta i en el minut 1 de la nova legislatura la tornarem a presentar.

Lluitar per millorar el pressupost d’habitatge de 329 a 380M€. Tot i que l’elaboració del pressupost depèn del Govern, és després el Parlament qui l’hem d’aprovar i per tant cal cercar majories per tirar-ho endavant. En aquest cas la meva feina va ser molt subsidiària, ja que la negociació la va portar més el Govern i la direcció de grup i com a diputat només vaig poder incidir en petits matisos, però vull incloure informar de la importància de millorar el pressupost en habitatge perquè és clau. Un dels errors que tenim com a país és considerar les polítiques d’habitatge com a subsidiàries de la resta de polítiques socials, en fem polítiques creiem que atenem a problemàtiques puntuals (com la dificultat dels joves per accedir a un habitatge en algunes ciutats) o com a un problema que tenen les persones de rendes més baixes, confiant en el fet que el mercat acabarà de proporcionar un habitatge en condicions dignes i a preus raonables per si mateix. Aquesta creença és un error, no existeix un mercat més inelàstic, especulatiu i asimètric com el de l’habitatge. També per això s’ha eludit molts cops fer un parc públic d’habitatge (o limitar-lo a un parc públic dotacional, per a persones dependents, per a persones sense sostre, com a part dels equipaments socials), ja que es considerava que a diferència de l’educació o la sanitat, el mercat donaria les solucions a la majoria de les persones, i mentrestant es va apostar per desgravacions a la compravenda (per ajudar a tothom que volia accedir a un habitatge via el mercat) i la construcció d’habitatge de protecció oficial per a qui tenia problemes per accedir-hi. En general això va ser nefast, ja que el primer va ajudar les bombolles immobiliàries dels 90 i 2000 i va reduir la recaptació de l’estat en xifres enormes (100.000 M€ només entre 1998 i 2018). La segona mesura va ajudar lleugerament a qui va tenir la sort d’accedir a un HPO, però va buidar de marge de maniobra a l’administració pública, perdent molt de sol públic per un costat, i derivant rendes públiques al mercat, ja que la gran majoria d’HPO avui és habitatge lliure. Es calcula que entre el 1990 i el 2010 en sol públic i en promoció pública es va perdre uns 200.000 M€ públics a tot l’estat. El primer que calia doncs era reconduir aquestes males polítiques públiques cap a diferents (ajuts al lloguer, rehabilitació i creació de la bossa d’habitatges públics de lloguer social). I des del 2014 que ERC va condicionar pressupostos o entrar en el govern el primer que es va aconseguir és que l’INCASOL no és vengués l’estoc d’habitatge públic que hi tenia, tal com ho havia planificat el govern d’Artur Mas, i incrementar-lo dels 14.000 del 2014 als més de 20.000 actuals. Pot semblar una xifra molt important (més de 1.000 habitatges l’any) però estem molt lluny del que ens recomanen els experts (hem d’arribar a una xifra entre 100.000 i 200.000 habitatges públics de lloguer social). Per tant incrementar la capacitat pública d’inversió és important. Aquest increment de 329 M€ a 380 M€ és un pas, però encara insuficient. Haurem de pressionar des del Parlament i des de la societat perquè s’arribi als 1.000 M€ (al voltant del 0,4% del PIB), o trigarem moltíssim en poder tenir aquesta bossa d’habitatge públic que ha d’atendre dues necessitats: combatre les situacions d’emergències habitacionals i erradicar el sensellarisme per un costat, i tenir un parc públic que tingui capacitat d’incidir directament en els preus del mercat en competir amb ell a la baixa.

Mocions a favor de la mediació. Tot i les iniciatives (de les que parlaré més endavant) legislatives per intentar evitar desnonaments quan el propietari de l’habitatge és un gran propietari, queda el problema entre petits propietaris i llogaters que tenen problemes per pagar-ne el lloguer. Molts cops la judicialització és perjudicial per a tots dos, ja que acaba amb el no cobrament de les quotes, al mateix temps que amb el desnonament d’una família. La possibilitat d’arribar a acords gràcies a la mediació ha ajudat a trobar solucions (ajornaments de pagaments, reduccions temporals de la quota, etc..) i per arribar a aquests acords són necessàries la mediació de les oficines d’habitatge. Aquesta mediació ha ajudat 25.000 famílies catalanes en els darreres 10 anys. També les noves lleis i decrets sobre habitatge de la Generalitat han generat més dubtes i oportunitats de solució de problemes entre propietaris i llogaters, també la situació de crisi per la COVID ha incrementat la dificultat de pagament de lloguers i hipoteques i per tant la necessitat de mediació i esforç per part de les oficines d’habitatge. Per aquest motiu vam presentar la següent proposta de resolució al Parlament que va ser aprovada (amb les esmenes de JxCat) i el vot de la majoria de grups, que va incrementar l’esforç del Departament de Territori en les oficines d’habitatge i en mediació. També aquesta proposta de resolució va ser reforçada al debat de política general del passat setembre amb una moció pactada entre els grups de govern i que va rebre el suport majoritari que anava en la mateixa direcció.

Suport a plataformes contra fons voltors. Durant aquest any i escaig que he fet de diputat portaveu d’habitatge hem hagut de donar suport a plataformes d’afectats per fons voltors. Col·lectius diferents, dels que enumeraré tres casos. Els afectats pel fons voltor propietari del “Bloc Llavors”, un edifici ocupat propietat del fons voltor “Vauras Investment”, que van demanar el suport al Parlament per aturar el seu desnonament. En vam intentar que s’apliqués el Decret 17/2019 (del que parlaré més tard), però vam arribar tard, el suport en roda de premsa no va aturar al fons voltor i per poques setmanes no va poder aplicar-se el Decret que s’acabava d’aprovar i que hagués evitat el desnonament. No és l’únic cop en què els diputats hem fracassat en aquest tipus de suport social. La Casa Buenos Aires, una casa ocupada al barri de Vallvidrera, propietat dels pares Pauls, i que la volien vendre a un fons voltor britànic, i que ara mateix es troba en procés d’expropiació per part de l’Ajuntament de Barcelona per retornar-la al seu us social, també és un cas on tot i que l’acció dels poders públics acabaran portar-la a llarg termini a una bona resolució, l’acció a curt no ha tingut efecte. Vam fer una proposta de resolució al Parlament i una roda de premsa, però això no va aturar al jutge que va executar el desnonament tot i la mediació de l’Ajuntament, i tot i els Decrets del Govern i el Decret Llei 17/2019 del Parlament. On sí que vam tenir més èxit, va ser en ajudar a denunciar el fons voltor Azora, que estava fent pujades de lloguer de més del 80% als seus llogaters. No només vam aconseguir aturar aquests moviments especulatius gràcies a la llei de lloguers i a l’acció col·lectiva del Sindicat de Llogaters, sinó que vam donar veu a les denuncies de les seves pràctiques a seu parlamentària.

Actuació sobre desnonaments. En aquest àmbit hi he participat en tres fronts. El primer en l’àmbit legislatiu català, el segon en l’acció parlamentaria, el tercer en tasques de mediació. Des del marc legislatiu hauríem de treballar especialment en la part preventiva, evitar un desnonament comença ja en la inversió que es fa en habitatge, però també en les polítiques d’ocupació, de la lluita contra els especuladors, en la capacitat de generar riquesa d’un país, però en especial distribuir-la i evitar la concentració de capital, però sense anar-me massa enrera entraré en la part preventiva ara mateix en aquells elements que els redueixen, on incloc la feina per fomentar la mediació de la que he parlat abans, i la legislació que limita o troba solucions alternatives al desnonament. En la part legislativa hi han hagut impuls del Govern que hem donat suport des del Parlament (i en alguns casos ha sigut també fruit de la pressió que hem fet des del grup parlamentari). El primer cas és el del Decret 17/2019 d’emergència habitacional que tractaré més tard una mica més en detall, aquest decret hauria d’haver sigut l’eina per aturar una part important de desnonaments quan es tractava d’un gran propietari, tot i així molts jutges no l’han volgut aplicar. També durant la pandèmia el Govern ha realitzat diversos Decrets, els quals he hagut de defensar en seu parlamentaria per ser convalidats, per lluitar contra els desnonaments en general durant la pandèmia. Aquests Decrets també han sigut qüestionats pels jutges tot i que han reconegut que es veien “obligats socialment” a aplicar-los. El dilema està en que pels jutges prevaleix la legislació espanyola processal, la llei de “enjuiciamiento criminal” sobre la legislació catalana que tot i considerar-la d’aplicació, segons alguns jutges no pot influir en cap procès de desnonament iniciat. En tot cas, sabem que aquests Decrets han dificultat molts cops la realització d’un desnonament tot i que no els ha aturat. Val a dir que dificultar-ne els desnonaments també significa guanyar temps a trobar solucions, a facilitar la feina dels mediadors, etc.. El segon nivell ha sigut en altres accions parlamentàries. La primera va ser intentar que l’actuació dels antiavalots siguès molt més restrictiva mitjançant mocions i votacions, en aquest cas, les esquerres sobiranistes (ERC, CUP i Comuns) vam perdre una votació en el Parlament respecte a la no intervenció d’antiavalots en desnonaments quan hi hagi persones vulnerables (d’aquest tema parlaré més en un altre article). Tot i que amb aquesta votació per si sola no serveix per a que els antiavalots no actuin en desnonaments (cal un debat parlamentari més de fons sobre el model d’ordre públic), sí que mostra que ni tan sols hi ha la majoria parlamentaria per a qüestionar aquestes actuacions. La segona, potser més fructífera, ha sigut en el treball que hem fet amb el Departament d’Interior. Dins del petit marge que hi ha quan un jutge demana als mossos executar un desnonament hem treballat i negociat amb Interior una major presència de les unitats de mediació, la no execució durant l’estat d’alarma de desnonaments express sense ordre judicial (fet que només va tenir una excepció, a Ciutat Meridiana i de la qual la mediació posterior per part de la Generalitat va forçar a un acord de lloguer social per part del banc que n’era propietari) i tot i les discrepàncies amb Interior el deixar de multar als activistes que lluiten contra els desnonaments utilitzant la llei mordassa. En aquest darrer tema mantenim una visió diferent a la del Departament d’Interior que diu necessitar utilitzar-ne aquesta llei ja que hi ha actuacions incíviques que van en contra dels Decrets d’emergència per la COVID que necessiten d’aquesta llei i per tant no es pot comprometre a no utilitzar-la mai com li hem demanat, però es va comprometre (i fins el que nosaltres coneixem així ha sigut) a no aplicar la llei mordassa si la resistència al desnonament era pacífica i pasiva (com és el cas de la majoria de casos). La tercera pota d’aquesta feina és la de mediació en desnonaments en concret. Al final ja que els jutges van decidir no fer cas en alguns casos dels Decrets i Lleis del Parlament només ens queda la capacitat que tenim els diputats per baixar al carrer i intentar mediar en alguns desnonaments, ajudant al moviment al carrer. En el meu cas no va ser només fer presència, sinó fer un treball de mediació, tant amb els caps d’operatiu de mossos al terreny com amb el Departament. En alguns casos aquesta mediació va fructificar (a posteriori com en el cas del desnonament express de Ciutat Meridiana, com aturant en sec alguns desnonaments després d’esclarir que hi havia persones vulnerables), d’altres no em vaig sortir i el desnonament es va fer tot i els esforços de mediació i negociació. Val a dir que en aquest cas, aquesta relació complicada amb el Departament d’Interior (de la que parlaré més endavant) crec que el Departament va estirar tot el que podia els marges amb el que comptaven i van apostar per la mediació. La limitació i la discrepancia amb Interior radica com he dit abans en l’ús de la llei mordassa per un costat, i per l’altre en la manca d’una directiu del Parlament (com si n’hi ha en l’ús de material antiavalot) sobre l’actuació dels Mossos en desnonaments, on com he dit abans, i en que no hi ha una majoria parlamentaria per a evitar que els antiavalots actuin en determinats desnonaments.

Segurament aquesta tasca de mediació és una de la que més m’ha exposat com a diputat i la que més als límits ha portat les contradiccions amb parts del mateix govern, però crec que he pogut aportar no només solucions puntuals a l’ajudar a aturar desnonaments o ajudar a trobar solucions per a alguns afectats i reduir en alguns casos la reacció dels antiavalots. Crec que ha ajudat a obrir un meló important dins d’Interior i dins del Parlament que és en el futur un debat sobre el model d’actuació dels Mossos d’Esquadra en els desnonaments. Una demanda que és potser fàcil fer-la quan s’és a l’oposició i no hi ha el desgast de governar, que des de dins mateix del Govern, i que fer-la des de dins també crec que ha forçat a matitçar posicions del Departament. En tot cas, soc molt conscient, i així també m’ho han plantejat algun cop en algún desnonament de les contradiccions que cal asumir en política. Podria optar per tres posicions, la del PSC, C’s i PP que és la mera aplicació de la llei sense qüestionar-la, la de JxCat que qüestiona la llei però no l’aplicació o la de la CUP i Comuns que fan oposició a l’actuació del govern, però vam decidir tirar per tot i asumir que ens veiem obligats a aplicar el que ens diuen els jutges, cercar tots els resquicis i forçar al límit la capacitat legislativa catalana per un costat i ser un veritable corcó en molts desnonaments forçant a Interior a cercar tots els marges que hi tingui per a tot i aplicar les ordres judicials, trobar les escletxes per a dificultat aquesta aplicació dins de la mateixa llei i fer que aquesta aplicació fos el menys lesiva posible.

Decret Llei 17/2019 de mesures de millora a l’accès a l’habitatge. Aquest Decret Llei és fruit de la voluntat del govern, però també forma part d’un acord de pressupostos amb Comuns, que incloïa algunes demandes dels moviments d’habitatge. Aquest Decret té elements que faciliten l’adquisició d’habitatge per part de l’administració pública (per exemple, permet l’expropiació forçosa si un pis es troba tancat sense justificar dos anys) i obliga a oferir un lloguer social a un gran propietari si el llogater no pot pagar o hi ha una ocupació per part d’una família vulnerable. En la negociació d’aquest Decret, com en alguns d’altres que ha fet el govern, el paper que em va tocar va ser molt subsidiari, per tant el mèrit no és meu, més enllà de la seva defensa en seu parlamentària. En tot cas, la meva feina ha sigut per un costat utilitzant-lo, tant en tota la feina contra els desnonaments i per altra defensant-lo, ja que ha sigut atacat de forma contínua. Darrerament aquest Decret es troba amenaçat pel Tribunal Constitucional, les entitats de l’àmbit de l’habitatge i els partits que vam donar suport al Decret hem fet rodes de premsa i actes de protesta per la possible suspensió del Decret per part del TC. En tot cas, haurem de tornar a presentar mesures semblants si aquestes queden suspeses, igual que ho vam fer amb aquest Decret que recuperava d’altres mesures suspeses pel TC de la llei 24/2015 (una llei que avui en dia evita el tall de subministrament d’energia i serveis a persones vulnerables). Aquest Decret Llei ha permés multar als ajuntaments a fons voltors per tenir habitatges buits, i ha facilitat a més de 2.200 famílies aconseguir un contracte de lloguer social, i el dia d’avui més de 3.000 persones estan esperant una resolució judicial o en un procés de mediació on aquest Decret 17/2019 els hi afecta positivament.

Proposta de llei per modificar la llei de consum per a titularitzacions hipotecàries. Quan una familia té una hipoteca i té dificultats per poder pagar-la els bancs solen vendre-la a altres entitats financeres, fons d’inversió i fons voltors, sense informar a la familia endeutada ni en quines condicions l’ha venut. Aquesta situació deixa en situació d’indefensió a moltes famílies amb hipoteques perquè fins i tot amb sentències, els bancs no proporcionen l’informació de a qui han venut la hipoteca, però en tot cas, segueixen fent la tasca d’acreedor. Això genera una asimetria molt greu d’informació entre els qui tenen una hipoteca que han titularitzat i les entitats financeres. Aquesta modificació de la llei de comerç de Catalunya pretén trencar aquesta asimetria i forçar a les entitats financeres a donar aquesta informació, a més de poder facilitar l’opció de tanteig i retracte a les famílies, per poder recomprar la seva hipoteca en les condicions en les que el banc les està venent a tercers (que en general són en millors condicions, ja que externalitza el risc). Aquesta iniciativa, que neix d’una plataforma d’afectats per les titularitzacions hipotecàries de l’Anoia, vam aconseguir només passar el primer tràmit parlamentari i tot i que va ser presentada a tots els grups parlamentaris encara no en teníem lligada una majoria per tirar-la endavant, per tant va decaure. En tot cas, és una de les iniciatives que tornarem a presentar en el minut 1 de la nova legislatura ja que tota la feina tècnica que en calia fer (i que va recaure principalment en els tècnics del grup parlamentari) per adequar-la a la legislació catalana existent ja està realitzada.

En tot cas en matèria d’habitatge tot i la gran feina legislativa que hem fet i el que hem deixat dibuixat en els dos articles, en cal per la seguent legislatura una aposta més forta per les polítiques d’habitatge. Deixar de considerarles subsidiaries de l’estat del benestar i confiar només en el mercat és un dels elements claus i això vol dir dues coses: garantir ajudar a les persones que no poden pagar el seu lloguer, en especial en aquesta crisi per la Covid i anar enfortint el parc públic d’habitatge.