Segueixo amb la tasca de donar comptes de la meva feina com a diputat. Ja vaig explicar en el primer article la meva feina com a portaveu d’infància al Parlament i donar comptes sobre la creació de la llei de lloguers, on vaig continuar donant comptes de la meva feina com a portaveu d’habitatge.

Ja ho he dit en els altres articles, la feina de diputat és una feina d’equip, i que a més requereix el suport i cobertura per part de la direcció de grup. Primer de tot vull agrair a la Montserrat Fornells que sempre em recolzes i que a més sàpigues gestionar un paper complicat on els temes que he portat, han generat sempre tensió amb el Departament d’Interior i ella ha sabut fer el paper complicat d’equilibrar la tensió que la meva feina generava i el fet de ser un grup de Govern. Aquestes discrepàncies constructives amb Interior també han implicat a la direcció de grup, que sempre m’han facilitat la feina i la resta de companyes diputades que hi són a la comissió d’Interior del grup republicà, la Núria Picas i la Lluisa Llop, a les que vull agrair també haver compartit amb elles comissió. Per altra banda també vull fer esment a la Rut Ribas, la representant del Jovent Republicà al grup Republicà. Aconseguir ajustar un discurs i posicionaments sensibles com en el cas de la repressió a manifestants independentistes o l’actuació de Mossos en els desnonaments, és difícil, però amb la Rut i la Montse en aquests temes hem pogut orientar bé l’acció del grup parlamentari. També vull fer esment a la sectorial de seguretat d’ERC, sempre que he necessitat una valoració tècnica i el suport seu l’he trobat. També agrair la feina de l’equip tècnic del grup parlamentari, concretament de qui ha portat interior, la Mercè Espasa.

També vull fer esment a DG de Policia, en Pere Ferrer, als dos consellers d’Interior, en Sàmper i en Buch i a la responsable de l’Oficina de Relacions Institucionals d’aquest Departament, Laura Méndez. Tot i les discrepàncies polítiques i de model que hi hem tingut, el treball ha sigut amb lleialtat, per les dues parts. A vegades he hagut de pressionar molt, especialment quan he fet mediació en desnonaments, manifestacions, en altres hi ha hagut contradiccions greus com a grup de Govern amb el Departament d’Interior com quan hem criticat l’auditoria dels Mossos per part de Buch, o hem votat per erradicar els carrusels tot i les recomanacions en sentit contrari del Departament. Però crec que tot i les dificultats, el tracte ha sigut cordial, amable i allà on hem pogut construir ho hem fet. Entenc també la dificultat d’un Departament com el d’Interior, però que la meva feina com a diputat, tot i ser grup de suport al govern, és intentar estirar al màxim les eines que tenim els diputats per apropar el model d’actuació policial a un model més democràtic. I estic segur que aquesta tensió també ha sigut aprofitada pel Departament, els canvis de ritme en l’aplicació de la llei mordassa, facilitar les manifestacions durant la pandèmia, el canvi del NOP o cercar mecanismes per tirar enrere alguns desnonaments formen part de la mateixa voluntat del Departament i sense la tensió generada pel nostre grup parlamentari i la societat els hi seria més difícil haver fet aquests canvis superant les resistències internes. També vull fer un esment als mateixos Mossos d’Esquadra, en especial als de les unitats de mediació, i també a la bona voluntat de bastants comandaments i de part dels seus representants sindicals. Amb alguns d’ells hi tinc discrepàncies, però hem col·laborat en tasques de mediació que al final s’han concretat en suspendre desnonaments, facilitar el bon funcionament d’una manifestació, en altres casos com els representants sindicals, entendre una realitat del cos de Mossos d’Esquadra que és complexa.

En aquest article em deixaré una part molt important de la feina que s’ha fet a la Comissió d’Interior perquè aquesta l’ha liderada més la meva companya Montserrat Fornells, la portaveu de la Comissió. Entre aquestes tasquen ha inclòs trobades amb sindicats de Mossos d’Esquadra i d’altres actors en les que he participat, però amb un paper més secundari i d’acompanyament.

 

El cas dels represaliats del 23S i el suport des del Parlament. Abans de la sentència dels presos polítics, l’estat va fer un pas més en la criminalització del moviment independentista detenint membres de CDR acusant-los de terrorisme, amb un muntatge policial fet a mida de l’Audiència Nacional. Familiars i part del grup de suport van reunir a un grup de diputats dels partits independentistes per a presentar-nos les condicions en què van ser detinguts, el muntatge policial i judicial i que necessitaven el nostre suport. Vam estar negociant entre els diversos grups i les famílies la presentació d’una resolució al ple del Parlament demanant el seu alliberament. Una part de la meva tasca, va ser transformar un text de suport orientat més cap a l’activisme a un text adequat al Parlament. El principal escull i dificultat era com demanar l’alliberament dels represaliats del 23S i l’arxivament de la seva causa, respectant per part del Parlament la independència del poder judicial. Crec que ens vam sortir sense fer perdre contundència a la demanda que es feia i podeu consultar el text aquí. Actualment el cas segueix obert, però els membres dels CDR estan en llibertat en espera de judici. El muntatge de la Guàrdia Civil i de l’Audiència Nacional no té gaire fonament, però no els hi trauran el drama de veure’s detinguts amb violència i de passar mesos a presó per no fer res, amb clares violacions dels seus drets processals i fonamentals. Demà pot patir aquest abús qualsevol persona que qüestioni l’statu quo. Quan això passa, ens trobaran al seu costat, perquè tothom pot patir abusos d’una justícia espanyola polititzada i instrumentalitzada pel poder.

Aquí deixo la meva intervenció al ple sobre aquest tema:

Actuació de la policia en les protestes de la tardor del 2019, i Iridia, Amnistía Internacional i acord de les forces democràtiques per a un canvi de model (NOP). Durant les protestes de la tardor del 2019 van veure unes pràctiques d’ordre públic que no són pràctiques d’una policia democràtica. Des de la pràctica del “carrusel” que consisteix a carregar amb una furgoneta d’antidisturbis cap a un conjunt de manifestants per dissoldre la concentració a trets de foam (un projectil viscoelàstic) a curta distància a càrregues policials injustificades. Tota això més enllà de la indignació de molts ciutadans, va provocar una escalada del conflicte al carrer i va ser a més d’un abús policial contraproduent per a qui volgués que la reacció ciutadana fos tan pacífica com sigui possible. Hi ha un punt que s’explica per la intervenció del Cuerpo Nacional de Policía en les tasques d’ordre públic, ja que té uns estàndard democràtics molt més baixos que el Cos de Mossos d’Esquadra, però també va rebel·lar carències democràtiques entre les unitats d’ordre públic del Cos de Mossos d’Esquadra.

Diverses entitats de Drets Humans, liderades per Iridia i Amnistía Internacional van reunir als partits més compromesos amb un model de policia més democràtica (en aquell moment JxCat, CUP, Comuns i ERC), i ens van fer un seguit de demandes i instàncies. Vaig ser el diputat que va treslladar i seguir les actuacions derivades d’aquestes reunions, i qui ha fet el seguiment.

Cada partit va decidir defensar-les com millor va creure. Mentre els dos partits de Govern, ERC i Junts per Catalunya i la conselleria d’Interior vam aconseguir fer un canvi en el Número Operatiu Policial, el número amb que es pot identificar un agent d’ordre públic, per a que sigui més sencill. Aquest canvi permet evitar l’anonimat i per tant la inpunitat dels agents d’ordre públic si realitzen una actuació fora de reglament o no democràtica. També protegeix als agents que sí tenen un comportament correcte, d’extendre una sospita de mala praxis a tota la unitat i no a l’agent que l’ha comés, i és segurament una de les principals demandes que ens feien les entitats de drets humans.

Per altra banda, com a grup parlamentari vam discrepar d’Interior i del grup de Junts per Catalunya en algunes altres pràctiques com la del carrusel. El llavors conseller Miquel Buch va dir que estava en contra i que les erradicaria, fruit d’una auditoria a l’actuació de la tardor del 2019 del cos de Mossos d’Esquadra, però a la pràctica, tot i que es va reduir el seu ús, no es va erradicar. Al Parlament de Catalunya una moció incloïa un punt per a instar al Govern a erradicar aquesta pràctica només va rebre el suport de Comuns, CUP i ERC. Tot i que de ben segur als mateixos consellers d’Interior no els hi agrada aquesta pràctica, són molt reticents a reduir les tècniques disponibles per a la policia en tasques d’ordre públic, i no l’han volgut erradicar del tot. Encara que el Síndic de Greuges també la va qualificar de pràctica molt arriscada i lesiva, i de fet va provocar un dels ferits greus de la tardor del 2019. En aquest punt hem mantingut sempre una posició contrària a la del Departament d’Interior i tot i que la nostra pressió hi ha reduït el seu ús, no hem pogut, per manca d’una majoria de fet, al Parlament, erradicar-la del tot.

Un altre element que hem intentat treballar sense sortir-nos massa és en la publicació dels reglaments d’algunes tècniques antiavalots, com el de les escopetes de foam. Tot i que el Parlament vam votar a favor d’aquesta mesura (amb el vot de tots els partits excepte Junts per Catalunya), aquest acord no s’ha implementat per part d’Interior, amb l’excusa (que no hem acceptat mai) que això desarmaria als agents de Mossos d’Esquadra en donar informació als manifestants dels límits de les eines que disposen i així limitant el seu efecte dissuasori i intimidatori. Tot i que puc entendre aquest argument, pesa més el de la transparència i publicació dels límits en l’ús que tenen els instruments d’ordre públic. Aquesta transparència és essencial a l’hora de valorar i controlar les actuacions d’ordre públic en una policia democràtica.

Aquest aspecte i el de l’actuació de les unitats d’ordre públic en desnonaments, on també hem tingut discrepàncies amb Interior i el nostre soci de govern, a més del debat obert social i políticament crec que ens obliga la legislatura vinent a fer un treball de fons que defineixi com ho va fer el 2013, els límits i regles d’actuació de les unitats d’ordre públic de Catalunya, a més de repensar-les, ja que tot i tenir uns estàndard democràtics superiors al Cuerpo Nacional de Policía o la Guardia Civil, encara són lluny dels nivells de transparència i democràcia que ens agradaria. I tot i que hem funcionat a cop de resolucions del Parlament responent a les demandes d’entitats de Drets Humans, caldria un treball més de fons.

 

Defensa al Parlament dels talls de la Meridiana. Un altre tema que s’ha tornat recurrent en els plens del Parlament, però també en les comissions d’Interior, ha sigut l’atac sistemàtic per part de C’s, PP i el PSC a les concentracions independentistes, especialment a la de l’Avinguda Meridiana. Més enllà de participar en elles, per ser veí de Nou Barris (de fet la concentració es fa a una parada de Rodalies de casa meva, o baixant un grapat d’estacions del bus 62) i per la meva implicació durant les manifestacions de la tardor del 2019 em va tocar defensar el dret a manifestació i concentració. He hagut de desmentir les afirmacions que feien els grups de C’s i PSC al voltant de l’afectació econòmica dels comerciants a causa de la concentració (afirmacions falses i que demostren que qui les feia mai s’havia passat per la cantonada de Fabra i Puig amb Meridiana), o les suposades afectacions greus a la mobilitat (també falses perquè es feien a hores i de forma que era fàcil esquivar la concentració). En tot cas hem estat en aquest cas bastant alineats amb els dos consellers d’Interior que sempre han defensat el dret a manifestació per sobre d’altres drets i més enllà d’alguns moments puntuals no han dificultat aquestes concentracions.

Aquí deixo talls d’alguna de les intervencions:

Intervenció al ple del @parlamentcat "El problema per vostés (C's) no són els talls en la Meridiana ni enlloc, sinó els hi molesten les estelades al carrer". pic.twitter.com/mSk8xx9Ouz

— Jose Rodríguez (@trinitro) June 11, 2020

Confinament i manifestacions / llei mordassa. Ens hem trobat durant el confinament la col·lisió entre el dret a manifestació i les limitacions marcades pel confinament. Crec que aquest conflicte ha continuat obert fins i tot ara, en plena campanya electoral, on el dret a l’activitat política que inclou poder assistir a mítings ha sigut qüestionat per la situació de la pandèmia. Durant aquests mesos una part de la feina com a diputat hi ha inclòs haver de lidiar i fer mediació amb interior en diverses manifestacions i concentracions. Des d’assemblees de llogateres, a manifestacions de ciclistes, a concentracions per l’habitatge, manifestacions per l’empresonament de Pablo Hasel, els talls de la Meridiana. Des d’Interior s’han mogut entre l’equilibri de permetre les manifestacions en alguns casos, en altres posar-ne dificultats i en altres fins i tot aplicar la llei mordassa, identificar els assistents i considerar-la no legal. Hem tingut feina fent mediació amb interior en diversos casos, tant per facilitar que es pogués tolerar les diverses manifestacions i concentracions, com facilitant als organitzadors la millor manera de com notificar una determinada concentració com quedar sota el paraigües del dret fonamental de manifestació i no poder ser prohibida per les limitacions dels diversos estats d’alarma.

Pot semblar una temeritat en plena pandèmia intentar facilitar els drets de manifestació, però hem d’entendre i així ens ho han transmès des d’entitats de tota mena que continuen fent la seva tasca d’activisme com les entitats que defensen els drets fonamentals, com el Síndic de Greuges, que el dret a manifestació és un dels drets fonamentals que obre la porta a altres drets i que prohibir-lo (amb les limitacions que calen per fer-ne una manifestació amb mesures de prevenció) té efectes més negatius que positius fins i tot per a portar endavant la lluita contra la pandèmia. Per a mi (i crec que és compartit pel meu grup), ha sigut clau que la pandèmia no fos una excusa per retallar drets i molt més perillós encara, que s’establís un sistema de control social i limitacions de llibertats més dur. El sistema sempre troba com retallar-ne drets i llibertats davant amenaces internacionals i davant elements que ens poden generar por. Per això sempre que hem lidiat en una negociació o una mediació amb Interior per facilitar una manifestació, concentració o acció al carrer hem jugat més a favor de permetre-la que d’impedir-la.

De fet discrepem del Departament d’Interior en la utilització de la llei mordassa, per molt útil que pugui ser per a actuacions totalment incíviques i contràries a les mesures que hem pres com a societat per combatre la pandèmia. L’aplicació de la llei mordassa significa blanquejar una llei que està dissenyada per reprimir la dissidència i és utilitzada contra activistes de tota mena, i és reconeguda com una de les lleis que ens allunya de ser una societat lliure. Per molt útil que pugui ser en combatre les males praxis ciutadanes durant la pandèmia, en creiem un error fer-ne us, i seguirem treballant perquè Interior no l’apliqui i no multi activistes.

Desnonaments. Com a portaveu d’habitatge m’ha tocat treballar l’àmbit dels desnonaments des de diversos fronts, el legislatiu (defensant i impulsant mesures per a prevenir-los, reduir-los o trobar solucions mediades), de ser-hi al carrer als desnonaments fent tasques de mediació per intentar evitar-los, com també des de la Comissió d’Interior intentant modificar l’actuació del Cos de Mossos d’Esquadra i també “barallant-me” amb Interior. D’aquestes tasques més concretes les he explicat ja en l’article sobre la meva feina com a portaveu d’habitatge. Si el tema t’interesa, si us plau revisa l’article.

Per tant no m’extendré massa, més enllà de recordar que tot i que crec que Mossos d’Esquadra ha de ser la policia judicial de Catalunya i per tant obeir les instruccions legals dels jutges, aquestes han de tenir també limitacions per part del legislatiu. Encara no tenim la majoria parlamentaria (tot i que sí que crec que social) per evitar que els antiavalots intervinguin en el cas de desnonaments de persones vulnerables (cosa que evitaria l’impacte emocional i psicològic, a més de facilitar l’acord i la mediació), i haurem d’aconseguir-la i convèncer als que van votar per mantenir l’actuació dels antiavalots als desnonaments de persones vulnerables que no és una bona idea.

Moció a favor de la reconciliació a Euskadi. Una de les primeres coses que em van delegar del grup parlamentari és la moció a favor de la reconciliació a Euskadi i contra els terrorismes (que incloïa tant el terrorisme d’ETA com el terrorisme d’estat), a sol·licitud d’entitats de drets humans d’Euskadi i que ja al Parlament d’Euskadi havia tingut un ampli suport. Aquesta moció que va ser aprovada a Junta de Portaveus va tenir el suport de totes les forces excepte C’s i PP. Tot i que aquesta petició estava acompanyada per part de les mateixes víctimes del terrorisme que tant diuen defensar, no la van aprovar. Segurament perquè en la moció es demanava que no s’utilitzés el terrorisme i les seves víctimes amb finalitats partidistes ni es banalitzés el terme terrorisme, cosa que C’s ha fet aquesta legislatura de forma sistemàtica. Un dels serrells d’aquesta gestió era una demanda de la UAVAT i les entitats de la necessitat d’una unitat d’atenció a les víctimes del terrorisme (que es va carregar el Govern d’Artur Mas) per part de la Generalitat com hi ha en altres territoris. Vaig fer gestions amb l’Oficina de Drets Civils i Polítics i amb Justícia, però la legislatura va acabar abans que donés fruits.

Cas Adrià Sas i la personació de la Generalitat en causes contra independentistes. Un dels serrells de les manifestacions de la tardor del 2019 va ser un reguitzell de causes d’activistes independentistes amb càrrecs de desordres públics i altres figures processals. N’hi ha desenes de casos, alguns on la Generalitat es va veure obligada a personar-se, a l’haver possibles lesions i agressions a Mossos d’Esquadra, però el més paradigmàtic segurament sigui el d’Adrià Sas. Acusat per intentar assaltar el Parlament i colpejar un mosso d’esquadra a la tardor del 2019. El grup de suport i el mateix Adrià Sas ens va demanar als grups parlamentaris que ens posicionéssim. Des dels grups de Comuns i CUP van exigir a la Generalitat que es retirés com a causa particulars contra manifestants. Des del grup Republicà vam comprometre’ns a treslladar la demanda a Interior i que tot i que no estàvem d’acord amb el fet que la Generalitat es personés com a causa particular en judicis on hi havia implicats els Mossos, hi ha una obligació legal que és la de la Generalitat de donar cobertura legal quan un funcionari públic en la realització de les seves funcions rep una suposada agressió o pateix lesions o danys.

Aquesta obligació és tant amb els Mossos d’Esquadra quan poden patir una agressió fent les seves tasques com amb amb un metge rebi una agressió d’un pacient o un professor d’un pare o qualsevol altre funcionari de la Generalitat. És un dret dels treballadors de la Generalitat (ser protegits per la institució), però que en el cas de Mossos d’Esquadra s’estén a un àmbit que segurament no li pertoca que és personar-se també pels delictes de desordres públics i no només dels de lesions i es transforma en un abús que comporta que la Generalitat sigui una eina de repressió política involuntària.

Per part meva em va tocar, amb el suport de la direcció del grup, de la portaveu d’Interior (Montserrat Fornells) i la representant del Jové Republicà al grup (Rut Ribas) portar aquest tema, i fins i tot vam tenir diverses reunions amb el conseller Samper. El pensament i el compromís del conseller va ser (i crec que continua sent) refer l’acord que tenia amb els sindicats de Mossos perquè la Generalitat no es personi en els delictes públics (per això ja està fiscalia) i només oferir el suport en els delictes que pateixen directament els funcionaris (lesions i agressions). Amb aquest canvi la Generalitat no seria part d’aquesta repressió involuntària a moviments que protesten i de dissidència. Aquest acord fins a la darrera informació que tinc no s’ha pogut arribar a plasmar encara, i la Generalitat encara no s’ha retirat de causes públiques. I hem estat pressionant a Interior perquè el conseller acompleixi la seva paraula i compromís fins a la darrera comissió d’Interior d’aquesta legislatura. En tot cas, aquest acord requeria temps.

Temps que no va donar el grup parlamentari de Junts per Catalunya o la seva candidata que al cas d’Adrià Sas els hi van vendre públicament que aquest acord que estava cercant Samper ja s’havia aconseguit i que es retiraria la Generalitat de les acusacions particulars en contra d’ell. Fet que no era cert, i el fet és que no va ser així, i dies després, la defensa de Sas no va acceptar un ajornament per part de l’advocat de la Generalitat (cosa que potser hauria donat temps a Samper d’arribar a l’acord necessari per retirar-se de les causes públiques), es va fer el judici i ha acabat amb una pena de presó. Segurament, Laura Borràs i el grup parlamentari de Junts per Catalunya hauria d’haver sigut més prudent, i no generar unes expectatives que no es podien complir en un cas tant i tant greu. El fet es que qui al final ho vam acabar pagant no són ells, sinó ERC de Vilafranca que va patir assalts i amenaces d’Arran pel que ells consideren una traïció; i evidentment també el mateix Sas amb una informació errònia que segurament va condicionar la seva estratègia de defensa.

Tot i que el treball per a aconseguir retirar les causes públiques va més enllà d’un únic cas sinó que s’ha de canviar una situació on la Generalitat va arribar en temps d’Artur Mas a un acord amb els Mossos per a personar-se no només en les causes privades (lesions, agressions) sinó en les públiques, i no actuar com eina repressiva involuntària, i que aquesta feina arribarà a bon port. El que una sola persona hagi acabat en presó en meitat del procés de negociació per una mala gestió de la informació per part d’una diputada al Congreso i del grup parlamentari és molt greu. Mentre Interior ha intentat tàctiques que endarrereixin els judicis per guanyar aquest temps (com en el cas del Marcel de Badalona), la mala praxi de JxCat va dificultar això mateix per l’Adrià Sas.