Aquesta afirmació, per òbvia, a vegades no la diem. Alguns dels nostres rivals polítics, especialment els de Cs i PP, juntament amb les clavegueres de l’estat, ara estan intentant dibuixant-nos com a terroristes.
Com que l’obvi no s’acostuma a dir, nosaltres ni ens defensem d’aquesta afirmació. Els independentistes catalans?, terroristes? Portem com a mínim un pols amb l’estat espanyol des de fa gairebé 6 anys (per no parlar de dècades de lluita política pacífica) i no n’hi ha hagut violència. Els feixistes, que n’hi ha en tot moviment, han sigut apartats, assenyalats i marginats. Els que poden sentir-se temptats a utilitzar la violència han vist un rebuig en tot el moviment i han desistit.
Els independentistes no es que siguem moralment superiors a altres activistes polítics, simplement, hem construït un moviment on intentar ser violent es veu penalitzat. Alguna cosa del que podem estar ben cofois.
Però encara és molt pitjor qui diu que els independentistes som terroristes. Avui, al Parlament de Catalunya, la portaveu del grup de Ciutadans ha afirmat que hi ha “Comandos” independentistes. Aquesta afirmació fa por. Quan resulta que alguns sí que hem patit de forma directa i indirecta la por del terrorisme.
Quan jo era militant i quadre intermedi del PSC, ETA encara assassinava. Sempre, i reitero, sempre, vaig trobar completa solidaritat de totes les forces polítiques democràtiques del país. Els companys del Consell del Districte de TOTS els colors sempre van ser solidaris quan mataven a un company del PSE o del PP. Gent de CiU, d’ERC, d’ICV. Mai, i reitero, mai van deixar de condemnar els atemptats.
Per no dir que avui, alguns dels que vam haver de fer un curs d’autoprotecció mentre el Comando Barcelona actuava, i que érem a la bancada dels socialistes, avui en som d’independentistes. Mai ens haguéssim unit a un moviment que sigui tolerant o silenciós cap al terrorisme. En sabem les conseqüències. En som veïns de les víctimes de l’Hipercor. En som veïns de les víctimes de Vic, perquè no només ETA actuava a l’àrea metropolitana. Però també en coneixem com l’estat també ha aplicat violències polítiques, que per sort, de moment, no n’ha tornat. L’independentisme va patir la persecució política i la violència política als anys 90.
El fet que avui en dia hàgem de reiterar l’afirmació de “els independentistes catalans no en som de terroristes” d’obvia, no deixa de ser necessària. Perquè a l’altre costat, persones com Lorena Roldán, i partits com Ciutadans, volen banalitzar el terrorisme i volen intentar associar-nos una imatge, que per molt pornogràfica que sigui, l’hem de combatre.
No, no en som terroristes. I a diferència de certs polítics unionistes, no el banalitzem.
