Nota previa para los lectores que han entrado desde Vilaweb: El artículo de Cabrera tiene una respuesta directa aquí. Os recomiendo que si venís desde Vilaweb antes de hacer comentarios, leáis la respuesta antes. Gracias.
Los catalanes logramos socialmente cosas muy raras y difíciles. La convivencia de dos lenguas entre el mismo conjunto de hablantes lleva en la mayoría de casos a la diglosia y a la minorización de uno de los dos idiomas. En el caso del catalán y el castellano entre los ciudadanos de Catalunya es una extraña excepción. No deja de haber tensiones entre el catalán y el castellano pero hemos desarrollado soluciones institucionales ad hoc para poder compensar estas tensiones.
Hemos construido un modelo convivencial lingüístico respaldado por un consenso social. Como todo consenso no es perfecto, las partes del consenso no lo ven como un óptimo, y como todo consenso existe porqué ha habido un conflicto previo. Negar que en Catalunya hay tensiones lingüísticas es estirar el mito.
Pero también decir que hay conflicto lingüístico es falsear la realidad. La sociedad catalana hemos construido un aparataje institucional y unos consensos sociales para evitar que la lengua sea un problema serio. Es inevitable que haya tensiones. Es inevitable que haya ciudadanos que crean que sus derechos lingüísticos no son defendidos e inicie procesos judiciales, pero mientras sean minoritarios no podremos hablar de un conflicto lingüístico general.
Es un logro social. Existen poquísimas sociedades donde sus hablantes sean bilingües y ninguna de las lenguas esté extremadamente minorizada. El catalán está minorizado respecto al castellano, pero todo el aparataje institucional, los esfuerzos colectivos y el consenso social consigue compensar gran parte de esa minorización. La situación del catalán en el principado no es la que tienen la mayoría de idiomas minorizados del mundo y hoy el catalán en el principado cuente con la mejor salud de toda la zona catalanohablante. Por no hablar del enorme logro que es que haya millones de personas totalmente bilingües con los claros beneficios que tienen esas sociedades.
Ese consenso tiene renuncias, los catalanohablantes han renunciado a que la lengua histórica y que perciben como “propia” (término que deberíamos erradicar) sea la hegemónica pero también hay renuncias respecto a los castellanohablantes de origen. Mis padres y toda su generación de castellanohablantes vivían en una Catalunya en la que contaban con un estado (el español) detrás que les permitía vivir plenamente en castellano. Sin su compromiso eso podría haber continuado.
Pero esa generación decidió que no querían que sus hijos fueran monolingües. La generación de mis padres impulsó, defendió e implantó la inmersión lingüística. Es gracias a los castellanohablantes de Catalunya que se pueden aplicar medidas de discriminación positiva hacia el catalán, es gracias a los castellanohablantes de la generación de mis padres que Catalunya hoy no son “dos pueblos” separados por el idioma.
Hoy, ante la posibilidad de un nuevo estado catalán, la mayor parte del independentismo considera que ese consenso es esencial mantenerlo. Pero hay una parte, minoritaria, ruidosa y con cierto altavoz mediático que parece cuestionarlo.
Vuelvo a describir el consenso social: cooficialidad (garantía de derechos ante las administraciones y garantías de que se enseñará en la educación reglada) y discriminación positiva hacia la lengua minorizada (inmersión lingüística, vehicularidad del catalán, protección especial del catalán, garantías de espacio audiovisual y cultural en catalán). Como todo consenso es un equilibrio, y ese sector minoritario del independentismo identitario que pretende cuestionarlo cree que eso permitirá mejorar su posición. Creo que es un gran error.
Primero porqué gran parte de los que hoy no son independentistas y los independentistas de nuevo cuño los cuales no van a votar independencia bajo cualquier circunstancia tienen el castellano como lengua materna (hablar de castellanohablantes o catalanohablantes como comunidades segregadas es absurdo, yo soy ambas cosas, pero sí que es cierto que la lengua materna suele ser una) pueden refugiarse en el inmovilismo para defender un statu-quo que protege el consenso social. Simplemente estándome quieto y presionando un poco puedo conseguir una reforma constitucional que blinde el tema de la lengua. O simplemente el actual statu-quo me va a dejar una situación más próxima al consenso social que una Catalunya con solo una lengua oficial.
Si el proceso independentista genera desconfianza en el tema de la lengua, los que consideran ese consenso como un bien no tienen ni que oponerse. Quedándose en casa el proceso independentista no tira. Por tanto ya pensando en los intereses de estos independentistas más identitarios (y que son minoría) su propia acción lleva como consecuencia el fracaso de su propia agenda política. Es interesante ver como la democracia tiene como un efecto positivo el que los más extremistass de cada movimiento político terminan teniendo la virtud de autodesactivarse al intentar aplicar su agenda política.
Segundo porqué si algo conecta a los catalanes cuya lengua materna es el castellano y que son algo o nada independentistas con los independentistas de viejo cuño, más identitarios, o con los que defienden un independentismo social, cívico y republicano desde hace mucho más tiempo es precisamente la defensa de ese consenso social que tiene como consecuencia la protección de la lengua minorizada. Es un punto fuerte del catalanismo y que debería aprovechar el independentismo para sumar fuerzas.
No hay nada que motive más a un hijo de castellanohablantes para defender el catalanismo político es que un político o periodista español cuestione la inmersión o el modelo convivencial lingüístico catalán. Es algo irracional, como muchos elementos políticos y simbólicos. Pero para unas personas con identidades mixtas e híbridas, la inmersión y el modelo convivencial lingüístico les ha dotado de una identidad fuerte.
Esa singularidad catalana que tanto atemoriza a los sociolingüistas (que preven la minorización de toda lengua y son incapaces de aceptar como válida una situación de equilibrio inestable, aunque este se mantenga durante décadas) de hecho es un orgullo para una parte de los catalanes, y es un valor que muchos de ellos defienden ante el españolismo cuando ataca el modelo convivencial lingüístico catalán.
Bien, pues estos independentistas identitarios que pretenden cuestionar la cooficialidad del catalán y del castellano (en algunos casos de forma bien intencionada) lo que logran es lo contrario. Que todas esas energías y toda esa carga simbólica se gire en contra. La misma rabia e indignación que genera Wert cuando pretende españolizar los niños catalanes la generan esa minoría independentista que dice que el castellano no debería ser oficial.
Es irracional. Sí. También los elementos identitarios que hacen a un independentista identitario defender el catalán porqué forma parte de su identidad y su forma de entender la vida. Como lo es reaccionar ante la “españolización” de Wert. Como lo es la reacción cuando desde fuera de Catalunya nos dicen que los castellanohablantes estamos oprimidos. Y esa reacción tiene muchas energías.
Entiendo que el tema de la lengua es clave en una Catalunya independiente y que posiblemente sea bueno reglamentar y aclarar para evitar problemas judiciales absurdos. Pero lo que no podemos es cuestionar ese consenso social: garantías y oficialidad de ambas lenguas, discriminación positiva de la lengua minorizada.
Catalunya es una singularidad lingüística en más de un sentido. Lo es gracias a ese consenso. Y los sociolingüistas tendrán que aceptar que esta singularidad se mantiene porqué existe ese consenso.
La alternativa para ellos no es una Catalunya con 7 millones de hablantes monolingues del catalán. No existen esos hablantes. No existe ya esa Catalunya. Catalunya tiene el castellano en el tuétano del hueso y es una lengua propia porqué para sus ciudadanos lo es.
Ante el argumento del pánico sociolingüístico hay una respuesta sencilla: sólo hay dos alternativas posibles. O una Catalunya en un estado español que a la larga terminará por hacer desaparecer el catalán como ocurre en la Catalunya Nord, o una Catalunya con dos lenguas cooficiales donde el catalán tenga una oportunidad de sobrevivir.
Porqué les guste o no a los sociolingüistas y a esa minoría de quienes pretenden que el catalán sea la única lengua oficial de un futuro estado catalán, el catalán seguirá vivo sólo si una mayoría de catalanes lo quiere. Y demográficamente somos más los que en nuestra casa nuestros padres nos hablaban en castellano y no en catalán. Y eso no se logra haciendo pasar por extraña y extranjera una lengua que es la de la mayoría de los catalanes.
Existe por otro lado un argumento más elaborado que es el que no es necesario tener lenguas oficiales. Hay quien cree que la sociedad catalana es como una sociedad anglosajona que no tienen lenguas oficiales, ese alguien no entiende un pimiento de construcciones simbólicas. Venimos de una tradición cultural y legislativa continental europea a la francesa. Podríamos vivir sin constitución como en el Reino Unido o que el código penal se construya más por jurisprudencia que por codificación como en EEUU, pero en la tradición jurídica somos continentalistas.
Al final todo este debate se soluciona con la cooficialidad y blindando la discriminación positiva del catalán mientras siga siendo lengua minorizada. Porqué el término cooficial, al menos para los catalanes de hoy, es el que se asocia a garantías y reconocimiento.
Nota del autor para los que abusan de los apelativos
Antes de tildarme de hegemonista hispano, supremacista, colono o cualquier apelativo idiota, antes, rogaría que pensárais si los siguientes articulistas son todos estos apelativos que destináis o no:
Sebastià Alzamora, Albert Branchadell, Blanca Busquets, Magí Camps,Salvador Cot, Salvador Giner, Bernat Joan, Francesc Puigpelat, Joan Pujolar, Albert Rossich, Toni Soler, Imma Tubella, F. Xavier Vila o Eduard Voltas.
Em dic Òscar Alegret i Teijeiro. Tres avis meus eren immigrants espanyols. La meva llengua materna va ser el castellà. No vaig començar a parlar el català fins a tenir disset anys. Dic tot això perquè no vull ser titllat d’etnicista. Si es pretengués de construir una Catalunya “pura”, jo hauria de ser dels primers d’haver-se’n d’anar.
Un cop dit això, li vull dir unes quantes coses:
1. Aquest “modelo convivencial lingüístico respaldado por un consenso social” ha comportat, a la pràctica, que el català sigui una llengua prescindible al territori on es va crear. El castellà és la llengua necessària per a viure a Catalunya i a la resta del domini lingüístic del català sota sobirania espanyola. S’hi pot viure perfectament sense saber català. A tot estirar, entenent-lo n’hi ha prou.
2. Aquest “enorme logro que […] haya millones de personas totalmente bilingües”, a la pràctica, només es pot aplicar als catalans de llengua materna catalana. Són els autèntics bilingües de Catalunya. Hi ha milers i milers –per no dir “milions”– de catalans castellanoparlants que no saben parlar català, i no em refereixo pas a gent gran que no ha pogut anar a escola en català. Deixant a part aquest grup, n’hi ha moltíssims que tenen un català més que precari.
3. Naturalitzar el castellà a Catalunya comporta fer subsidiari i prescindible el català, la qual cosa és, per a mi, una injustícia immensa si tenim en compte que la llengua nascuda a l’actual Catalunya per evolució del llatí vulgar és el català. El castellà a Catalunya és el resultat d’un traspàs ingent de població i d’una imposició i una persecució ferotges d’un Estat, l’espanyol, obsessivament glotòfag contra les llengües no castellanes.
4. El fet que hi hagi molts catalans castellanoparlants no dóna carta de catalanitat al castellà. Per la mateixa regla de tres, l’àrab o el xinès, la llengua pròpia de molts catalans, també són llengües catalanes. El castellà és una llengua estrangera a Catalunya que, per avatars d’una història desgraciada d’aquesta terra, hi ha sobreviscut. No veig per què en una possible Catalunya independent el castellà ha de gaudir d’un estatus jurídic que no tenen el romanès, el xinès, l’àrab o l’urdú, que són les llengües de molts catalans.
5.”El catalán seguirá vivo sólo si una mayoría de catalanes lo quiere”. O sigui, si ens volem suïcidar lingüísticament, hi tenim dret, ¿oi? ¿Ja ho sap, que, perquè una societat es plantegi d’abandonar la seva llengua, és necessari, primer de tot, d’arribar a la situació de fer-la prescindible i subordinada? I ja que vostè és tan “generós” amb el català, ¿per què no demana que s’apliqui la mateixa idea amb el castellà de Castella? Jo vull, precisament, que la situació política i jurídica del català faci impossible que a Catalunya hom s’arribi a plantejar si vol o no continuar-lo parlant, de la mateixa manera que a Alemanya ningú no es planteja si vol que l’alemany continuï vivint. Si no saps alemany, no pots viure a Alemanya. Jo vull que sigui impossible de viure a Catalunya sense saber català.
6. “Y demográficamente somos más los que en nuestra casa nuestros padres nos hablaban en castellano y no en catalán”: la frase demolidora. “Como nosotros somos más, os vais a joder”. Tants estudis de física, de sociologia, DEA i màsters per a acabar amb una frase que firmaria “el mismísimo” José Antonio Primo de Rivera, o Quindelán, Millán Astray o qualsevol supremacista castellà.
7. Si vostè troba normal que una llengua es converteixi en subsidiària al territori on s’ha generat; si el deixa indiferent de saber que tan sols seixanta o setanta anys enrere aquest territori era monolingüe català; si tant li fa que el castellà de Catalunya sigui el resultat d’un procés conscient per a anihilar el català; si no té el més petit sentiment de compassió, empatia, solidaritat envers la llengua del territori on suposo que ha nascut i que –suposo– va acollir els seus pares o avis, és que té la mateixa actitud que els russòfons d’Ucraïna o d’Estònia, per exemple. És un colon amb tots els ets i uts amb pàtina de progressista.
Benvolgut Óscar:
A) Ser nascut de 4 avis de menorca o de l’uzbekistan no et fa inmune a patir qualsevol element etnolingüístic, o tenir un nacionalisme ètnic. De fet un dels principals votants de Le Pen són argelians de segona i tercera generaciò. Gràcies, però els seus origens m’interesen tant com res, i aporten al debat RES. I no li fan inmune de res. De fet, si quelcom indica que utilitzar-lo es ser una mica etnicista (com que els meus avis eren espanyols jo no puc ser etnicista català, com si els valors polítics vinguèsin de sang i etnia).
Parteixo a respondre als seus comentaris detallats:
1) “S’hi pot viure perfectament sense saber català. A tot estirar, entenent-lo n’hi ha prou.”
Quin és el problema? Volem fer enginyeria social i que els catalanoparlants parlin castellà continuament o que el coneguin? Volem que algú que parla habitualment castellà hagi de parlar català o més bé que l’entengui per a que un ciutadà catalanoparlant no hagi de canviar l’idioma?
2) “només es pot aplicar als catalans de llengua materna catalana”
És més fàcil ser bilingüe si ets catalanoparlant, però la seva afirmació es postivament falsa, el contraexemple son tots els fills de la meva família extessa de la meva generació o més joves, son bilingües funcionals. I amb premises falses s’arriben necessàriament a conclusions falses.
“n’hi ha moltíssims que tenen un català més que precari”
També hi ha catalans amb un castellà molt precari. Té més a veure amb el nivell econòmic dels pares si analitze els estudis que fa el Departament d’Ensenyament. Ara bé, el que es troba relacionat es un molt mal nivell de català i un mal nivell de castellà i a la inversa. Cal que ho entengui perquè el problema es de renda i nivell cultural general, no de castellanoparlants que no parlin el català. El seu castellà també es precari.
3) “que la llengua nascuda a l’actual Catalunya per evolució del llatí vulgar és el català”
Els drets lingüístics no el tenen les llengues sinò les persones. Primer error, i plantejar lo contrari té altres noms. Que el català fos la llengua evolucionada del llatí al Principat no és més que un accident. Que avuí hi hagi 4,5 milions de parlants de castellà com a llengua materna, també.
” El castellà a Catalunya és el resultat d’un traspàs ingent de població i d’una imposició i una persecució ferotges d’un Estat, l’espanyol, obsessivament glotòfag contra les llengües no castellanes.”
Ni es culpa dels castellanoparlants d’avuí, ni tampoc que els catalanoparlants d’avuí tinguin un territori que va ser usurpats als àrabs i van convertir una població parlant d’àrab en una població parlant de català. Amb encara més sang i imposició que la que va fer l’estat espanyol.
Avuí seria absurd que la comunitat araboparlant reclamés els seus drets lingüístics referits a aquest fet històric, no?
4) “Per la mateixa regla de tres, l’àrab o el xinès, la llengua pròpia de molts catalans, també són llengües catalanes”
Potser quan tinguem literatura feta en àrab, xinès o rumanès a Catalunya i una masa de parlants suficients podríem considerarles una de les llengues de Catalunya. Si no hi ha producció cultural i el nombre de parlants es relativament baix respecte a les altres dues llengues, es més difícil. Però no ho descarto en un futur i no molt llunyà.
5) “Jo vull que sigui impossible de viure a Catalunya sense saber català.”
I fotem fora al 20% de catalans que no coneix el català o aquell % que segons vosté no el domina amb suficiència? Vosté planteja un problema educatiu i el vol treslladar a l’àmbit de l’hegemonisme lingüístic.
Per altra banda, potser entengui que no tothom tingui aquesta preferència i molts el que volguem es que qualsevol pugui viure plenament i amb garanties en català i això suposa fer extensiu el coneixement del català a tota la població.
6) “amb una frase que firmaria “el mismísimo” José Antonio Primo de Rivera, o Quindelán, Millán Astray o qualsevol supremacista castellà.”
Si vosté no fos demòcrata potser podria fer afirmacions on les lleis d’un país responguin a l’interés d’una minoria i no la preferència majoritària dels ciutadans. Només el fet de no entendre que a Catalunya els hegemonistes catalans son minoria i no només entre els castellanoparlants sinò entre els mateixos catalanoparlants i que això significa necessàriament que les lleis no expressaran les seves preferències com a imposició sinò com a fruit del pacte, no entén vosté res.
Tampoc entendre que no hi ha país que pugui fer imposar quelcom que es percebi com a clarament lessiu al 55% de la comunitat d’aquest país sempre que aquest sigui democràtic, és no entendre encara més.
Vosté em pot dir i comparar amb els feixistes. Potser s’hauria de mirar a un mirall abans de dir-ho i possar en qüestió les seves afirmacions.
7) “saber que tan sols seixanta o setanta anys enrere aquest territori era monolingüe català”
Jo de mitologia no en parlo. Als anys 30 i 20 del segle passat (fa molt més de 60 o 70 anys) ja havia una comunitat murciana castellanoparlant, però molt més abans ja havia literatura espanyola feta per autors catalans, fins i tot autors de la mateixa Renaixença i contractes i registres fets en castellà de molt abans.
Anyway, el que passès fa 100 anys no justifica res el que apliquem avuí. Hem d’entendre la història però no per aplicar compensacions a generacions ja mortes sinò per no repetir errors i entendre on som. La història no ens pot ser justificació per denegar o aplicar drets a ningú.
Després de llegir-li no sé si vosté es etnicista, el que si li puc dir es que pateix d’un greu historicisme i jo com a sociòleg de pacotilla li dic que el seu anàlisis no sosté una visió cívica i drets de ciutadania mínimament compatible amb les preferències dels ciutadans de Catalunya d’avuí. Els que som vius.
No sé en quin moment va existir aquesta Catalunya monolingüe que vosté somia. Però ja li dic, els seus avis no eren vius quan això va succeir. Com bé vosté sap, els seus avis parlaven castellà a Catalunya. Fa 60 o 70 anys.
Per altra banda, la oficialitat única no és garantia de res:
http://www.demolinguistica.cat/arxiu/web/informe/informe2011.pdf
pàgines 42, 43 i 44…. No parlem de models sociolingüístics sinò de realitats legislatives. Per tant, estas obrint un problema i treient drets per quelcom que de fet es fins i tot inefectiu (no només injust).
Gràcies!
No és per res però, si continuem per aquest camí, els catalans d’origen provençal acabarem exigint la cooficialitat de la llengua occitana per tot el Principat.
No ho sé si ets conscient però el teu discurs és ple d’arguments supremacistes. Un discurs més pròpiament colonials que no pas racionals. I sàpigues que estàs estigmatitzant i marginant tots els catalanoparlants. Talment com han estat fent els espanyols durant els últims 300 anys. Perquè, en el fons, les teves paraules venen a dir: com que sou minoria no teniu dret a discrepar.
Només et demano una cosa: abans de tornar a parlar d’aquest tema escolta i llegeix el que en diuen els sociolingüistes.
“Senyor” joan:
No tindria cap problema que dins del tot possible l’aranés pogués gaudir d’oficialitat a tot el territori del Principat, com a mínim respecte a ser atés pel que seria la futura Administració General de l’Estat català. De la mateixa manera que m’haguès agradat que el català fos llengua oficial per l’AGE espanyola. Pq entre d’altres els drets lingüístics dels catalans es veuen violats perquè l’AGE decideix que el català només pot ser oficial al Principat.
Espero de fet que l’aranés pugui ser oficial més enllà de la Val Arán, i que un escrit fet per un aranés a Barcelona i destinat a l’AGE catalana pugui ser un acte legal.
El que no comparteixo es que faci cap discurs supremacista. Si jo soc supremacista, quin discurs és qui no vol la inmersió lingüística? quin discurs és el que no vol que el català es parli al Congreso de los Diputados o es queixa de l’ús de traductors al senat?
Jo puc estar equivocat, però no defenso que el castellà expulsi al català o el català a l’aranés, sinò la convivència lingüística i la garantia de drets. Això per mí pasa per la cooficialitat i polítiques de discriminació positiva per les dues llengues minoritzades (català i aranés)
De fet, ja que estem i tant preocupat per la salut del català per la cooficialitat del castellà li pregunto si la salut de l’aranés pateix igual degut a la cooficialitat del català a la Val Arán. No veig que cap ni ún dels lingüistes ho defensin.
“sou minoria no teniu dret a discrepar.” No, sou minoria (una minoria molt gran) i el que no podeu es imposar un model sociolingüístic a una majoria. Més quan la majoria es troba disposada a negociar un estatus de protecció i de despesa pública i d’espai audiovisual i educatiu públic més gran i hegemònic per les llengues minoritzades.
” abans de tornar a parlar d’aquest tema escolta i llegeix el que en diuen els sociolingüistes.”
LEE!! Aquest és l’argument que em donen persones que potser mai s’han parat a pensar que ja els he llegit i no comparteixo els seus arguments.
De fet, vosté, li recomano que llegeixi l’estat de salut del català al Principat i a Andorra, i vegi quin es el factor que fa crèixer la llengua i el que no garanteix que decreeixi.
Potser s’emporta una sorpresa. També s’emportaria una sorpresa ja que els sociolingüítstes catalans no tenen una única opinió fixada hegemònica. I de fet, no són els sociolingüístes els únics que poden aportar “coneixement” per analitzar les millors solucions. Hi ha més científics socials al darrera.
Els meus fills, que van a una escola catalana del vallès i viuen a una llar 100% catalana, a on els seus pares parlem un català poc castellanitzar, parlen castellà i catanyol… Sí, catanyol! el català parlat pel jovent està essent castellanitzat a marxar forçades per la tv i la música
Pere:
I té alguna cosa que veure amb la cooficialitat?? NO.
Crec que el senyor Moreno Cabrera comet un error en fer-se ressò d’un escrit com aquest. No es mereix una rèplica tan il•lustrada, ni la propaganda que això li pugui reportar.
Tanmateix, i ja que hi som, deixi’m dir-li d’entrada, Sr. Rodríguez, que és vostè qui abusa d’apel•latius a l’anomenar preventivament idiota qui no pensi com vostè. I per molt que ens amenaci amb aquest insult apriorístic, el fet és que amb ell demostra i emfatitza encara més el seu tarannà supremacista, quan no directament xulesc i maleducat.
És extraordinari com gent com vostè denominen “consens i convivència” a allò que sense cap mena de pal•liatiu ha estat una imposició per la força, producte de persecucions a la llengua catalana, amb lleis que han impedit el desenvolupament i integració social del català i l’han reduït al no res a molts territoris de l’estat, que encara ara fan impossible el viure plenament en català a Catalunya, i que han convertit l’escola en un darrer reducte estèril de la llengua pròpia.
Tot plegat amb sentències, abusos i polítiques migratòries dissenyades per minoritzar la parla catalana als seus territoris d’origen, i sempre amb l’amenaça implícita de l’exèrcit al darrera.
Consens? Per assolir consens primer caldrà tenir veu pròpia. Convivència? També n’hi havia durant el franquisme. Quin remei!
La demagògia de la tolerància sempre en boca dels que defensen els efectes assolits per la imposició i la intolerància!
Els que estan contribuint a consolidar la imposició del castellà a Catalunya, és a dir, a assegurar l’objectiu que des de Felip V fins a l’actualitat els espanyols no han parat de perseguir,
cauen certament dins de certa categoria, i cregui’m que no em fa res incloure bona part dels que esmenta a la seva llista final.
O és que potser es pensa que això va de dir-se Rodríguez o de dir-se Soler? Senyor meu, si encara no ha passat del nivell dels cognoms és que vostè no ha entès res de la història de Catalunya.
I ja per tancar, a què venen les cometes al voltant de “Senyor” en la seva rèplica al Joan? Que potser posa en qüestió que es mereixi aquest tracte?
O és que li perdona la vida igual com fa amb els catalans quan escriu “la majoria es troba disposada a ‘negociar’ un estatus de protecció i de despesa pública i d’espai audiovisual i educatiu públic més gran i hegemònic per les llengües minoritzades”? Negociar?
La llengua pròpia de Catalunya l’haurem de negociar amb gent com vostè?
Senyor, jo no li recomano que llegeixi.
Cal primer haver desenvolupat comprensió lectora.
Però facis un favor i deixi’s de demagògies i eufemismes.
El català és una llengua minoritzada només perquè les darreres dècades gent amb actituds com la seva han contribuït a minoritzar-la.
Cal molt cinisme per voler passar per generós qui ha contribuït activament a la desfeta.
O potser és la compassió del conqueridor victoriós el que ara es permet mostrar-nos?
I per cert, deixi de parlar en nom d’aquesta suposada majoria. Vostè no n’és pas portaveu i afortunadament som molts els que provenim de famílies castellanoparlants i no pensem ni defensem el que vostè.
Els castellanoparlants d’origen ni som un tot monolítics, ni estem al servei dels interessos de persones com vostè, ni som refractaris a la llengua catalana que ara, i des de fa anys, molts hem sabut fer nostra i no parlem d’ella com si ens fos aliena. Com he dit al començament, no crec que hagi pagat la pena.
Doncs a mi em sembla que el Sr Rodríguez exposa un punt de vista que s’ha de tenir en compte, i crec que molts dels comentaris han faltat al debat i han entrat en desqualificacions que em sembla que certes expressions de l’autor de l’article també poden propiciar.
Fora d’això, i deixant de banda els supremacistes, etnicistes, etc…, jo com a català, ciutadà de Catalunya em sembla que hem d’arribar a un consens entre tots els que vivim a Catalunya.
La proposta del Sr Rodríguez és de cooficialitat del castellà i del català i de defensa de la llengua minoritzada. És una proposta a debatre, no ha desqualificar amb adjectius a voltes insultants. A mi em sembla que la seva justificació és una mica dèbil i no hi estic del tot d’acord, tot i respectar els seus punts de vista.
La meva proposta seria que hauríem de procurar (però en això només hi podem arribar lliurament per voluntat pròpia dels ciutadans de Catalunya) que el català fos una llengua estimada per tots els ciutadans, i que tots es sentissin responsables de salvar en el món aquesta llengua minoritària i minoritzada, com a signe de diversitat i riquesa cultural de la humanitat. També em sembla que hauríem de procurar que tots els ciutadans de Catalunya siguem bilingües, o millor trilingües, i que això ho ha de procurar el nostre sistema educatiu.
A partir d’aquests dos consensos que jo proposaria haurem de veure com això es pot du a la pràctica legalment.
Jo també entenc que el castellà és llengua pròpia, materna i estimada, per molts ciutadans catalans, i no els demanaria mai que renunciessin a la seva llengua, i sé que la majoria d’ells no han estat culpables de la persecució i minorització del català, però sí que els demanaria com majoritàriament han demostrat, i el senyor Rodríguez crec que n’és un exemple, que volen també defensar el català, el volen aprendre, volen ser bilingües i volen estimar el català també encara que no sigui la seva llengua materna o d’ús quotidià. Com arribem en aquesta fita és el que hem de debatre lluny de les desqualificacions personals.