Gairebé tot el que fem els humans, és ficció. Aquesta és la conclusió que s’extrau quan analitzes totes les coses que donem per fet a la nostra societat. Els diners són ficció. No parlo de l’objecte material (bitllet, moneda, o objecte que representi els diners) sinó el valor que li donem. No existeixen al món físic, els considerem eines per intercanviar valor perquè creiem en ells. I és una creença compartida, generada per confiances compartides. Els diners, fins i tot quan es sostenien en un metall valuós, tenien el valor de confiança que hi dipositéssim. Més després quan el diners passa a ser “diners fiat” on el valor és perquè darrera hi ha “institucions” (estats, bancs centrals, etc…). Institucions que també són ficcions. Els bancs no existeixen al món físic, existeixen les persones que hi treballen, existeixen els edificis on es desenvolupen la seva activitat, existeixen els papers que recullen els acords, o els ordinadors i els registres magnètics de les transaccions. Però el banc en si mateix, o els contractes en si mateix, o els deutes en si mateixos, o el comptes corrents en si mateixos no existeixen al món físic. Són convencions, compartides i que tots creiem que existeixen i ens permet fer funcionar l’economia.

Hi ha moltíssims elements que són pura ficció imaginada: tota la legislació, les regles socials, els títols de propietat, els contractes de tota mena, els llibres de família, les empreses, els deutes, les institucions, la ciència, les matemàtiques, etc. I són ficcions que són necessàries, sense presència real en el món físic, ens fan la vida millor (o com a mínim ja som incapaços de poder sobreviure sense elles) i ningú posa en dubte que són “reals”. Totes aquestes ficcions condicionen la nostra actuació al món físic i molts cops ens fa que la nostra actuació al món físic sigui molt més efectiva (com construir un edifici amb un plànol que “imagini” l’edifici abans que aquest es construeixi), i també ens són necessàries per a funcionar com a societat, i sobreviure com a espècie. Potser apunto a elements que un cop analitzats poden semblar obvis, però ara bé la reflexió de fons. Si molts dels elements que regeixen la nostra vida són ficcions i convencions que mantenim perquè ens són útils, ve la gran revelació: aquelles que no ens siguin útils i ens limitin ens en poden desempallegar (molt més fàcil de dir que de fer, ja que desfer-se de creences limitants és potser de les coses més difícils que podem fer a la nostra vida). I una altra, determinades creences són més útils per uns que per altres, i d’aquí que la lluita de poder a la nostra societat siguin molts cops basades a canviar creences.

Vull fer una reflexió, la capacitat de la nostra espècie d’imaginar coses que no existeixen al món físic, i no només de projectar objectes que podríem utilitzar al món físic sinó crear imaginaris i creences col·lectives que van obrir la porta a elements com la ciència i les institucions que permeten que col·laborem a nivells inimaginables per cap altre ésser viu és potser el que ens va permetre un gran salt endavant respecte a d’altres especies humanes.

Ara bé, una alerta. Caure en lluites que són purament simbòliques sense que es produeixen canvis en elements d’aquesta ficció que siguin significatius (o sigui, que condicionen la nostra vida social), és potser el error més gran que hi ha en les societats postindustrials. Tot i que abans de canviar elements significatius d’aquesta ficció social com les institucions ens cal canviar elements menys significatius (com els valors socials i per tant el suport social que hi ha a determinades idees), molts cops estarem fent lluites buides. Perquè hi ha un rang jeràrquic fins i tot en les ficcions socials: n’hi ha que són molt significatives (institucions, estats, el repartiment de la riquesa), d’altres parcialment significatives (lleis, canvis de govern) i d’altres purament simbòliques. Per tant lliçons per als activistes: gran part del que creiem escrit en pedra picada és irreal i per tant contingent i canviable, però fer-ho no és gens fàcil i molt menys discernir que de tot el que és canviable i contingent és significatiu de canviar. Segurament la pista sigui en què allò que té més resistències a ser canviat pels qui es troben afavorits per l’statu quo, sigui el més significatiu.