El primer que se’n ve al cap quan he acabat de llegir el llibre de l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira “Tornarem a vèncer”, i analitzar tot el contingut, és respondre’m a la pregunta “que vam guanyar?”. El llibre es pot dividir en tres parts: els punts forts que van permetre fer l’1 d’octubre, els punts dèbils que tenim per no poder implementar el resultat del referèndum i que hauríem de fer per superar aquests punts dèbils i com podem o bé tirar per una via negociada o una via de ruptura democràtica, però que abans de tot és ben necessari superar certes dificultats que tenim i que es poden resumir en:

1.- Mai, encara, hem demostrat ser una majoria social electoral a més sostinguda en el temps. Sense superar el 50% i més d’un cop no podrem tenir legitimitat interna ni externa.

2.- Relacionat amb l’anterior, encara no tenim una hegemonia social que ens faciliti una força interna per implementar vies de ruptura democràtica. No en som majoritaris al món sindical, a l’entorn empresarial, a l’ecosistema mediàtic, etc. i a una part de Catalunya geogràficament tenim una presència molt reduïda. No només hem de ser més, sinó ser-ho també als llocs claus.

3.- La nostra posició internacional encara és molt dèbil. Qualsevol proposta de ruptura democràtica, diàleg intern o mediació internacional es veu llastrada per tenir només simpaties en alguns entorns acadèmics europeus i entre l’ecosistema audiovisual anglosaxó. En necessitem més suports i difondre més la nostra causa. Superar el 50% ens ajudarà en això, però no només aconseguirem més suport per la via de ser-ne més.

L’anàlisi i deduccions del llibre són poc discutibles, de fet es basa en anàlisis que qualsevol independentista pot fer si ho fa amb certa honestedat intel·lectual i abandona els lemes de “el món ens mira” o “segons diu un cosí meu a Twitter l’1 d’octubre van votar més de 3.000.000 de catalans”. I defineix un horitzó estratègic que necessitem per aconseguir la independència. No exactament que ens portarà a ella, sinó de tot el que és necessari per a poder fer cap pas de ruptura o poder forçar una negociació.

Res que no estigués intentant fer l’independentisme entre 2012 i 2017, i que vam decidir deixar de fer durant un temps perquè érem incapaços d’encaixar el desencís i el dol de perdre la topada de l’1 d’octubre. Tota la part d’anàlisis la comparteixo de principi a la fi i m’alegro que a la fi, algú dibuixi horitzons de futur i espais per al treball. Perdre el temps en retrets o en dibuixar solucions màgiques no ens serveix per res i només genera més frustració.

Però torno a la meva pregunta inicial, i és el que més em fa pensar del llibre, quan vam ser vencedors? Aconseguir fer un referèndum en contra del poder de l’estat és una victòria, evidentment, però després d’ell en tenim tota la direcció política del 2017 en presó, en l’exili o perseguida judicialment. Estem avui més dividits que fa dos anys. Vam aconseguir bunkeritzar l’unionisme que va donar el millor resultat de la història a C’s al Parlament de Catalunya, i hem tingut una legislatura molt difícil i dura. Llavors que hem guanyat?

El llibre fa un dibuix, però jo en vull aprofundir quin és el moment que vam guanyar: el 3 d’octubre. El 3 d’octubre vam galvanitzar a molts catalans no independentistes al voltant de la bandera de la democràcia i contra la repressió. L’1 d’octubre va forçar a l’estat a actuar i a fer una repressió durant la jornada i posterior que va fer evident a molts catalans no independentistes que segurament aquella democràcia en la qual creien viure, tenia moltes fissures. El 3 d’octubre van sortir molts al carrer amb nosaltres. De fet, tot i que l’aturada de país no va ser seguida a alguns polígons de l’àrea metropolitana sí que va fer que la següent convocatòria, la del 18 d’octubre SEAT aturés la producció aquell dia, creient que l’efecte de seguiment seria el mateix que el del 3 d’octubre i que a causa de l’aturada de les empreses auxiliars no podria mantenir la producció. El 3 d’octubre molts van anar al carrer fins i tot a contracor, per la pressió social, per l’evident allau de persones contràries a la repressió. Guanyar vol dir forçar a alguns a sumar-se tot i no estar d’acord per a no quedar-se enrere de l’onada, vol dir ens agradi o no, com els oportunistes (i penso en l’alcaldesa de Barcelona) de cop es tornen els més independentistes del món.

Si algun moment vam ser forts, capaços de ser un problema real a l’estat, de tenir una majoria social hegemònica, de provocar la por al sistema va ser el 3 d’octubre. A la nit tot l’aparell de l’estat va reaccionar. I és aquest el punt que hem d’aconseguir sigui per arribar a la via unilateral o la negociada, el d’una majoria social hegemònica, i el d’una ciutadania disposada a rebutjar l’acció repressiva de l’estat. Aquesta majoria la vam perdre el 10 d’octubre, amb una DUI de 7 segons que va enviar als no independentistes a casa i va frustrar i banalitzar el que significa una independència unilateral. I el que busca el llibre és recuperar aquesta majoria, aquesta força i aquest moment de suport internacional. I no només per 24 hores. D’aquí interpreto jo el “tornarem a vèncer”, perquè durant 8 o 9 dies estàvem guanyant. No només per poder fer l’1 d’octubre, sinó pel 3 d’octubre i els dies posteriors. Per cert, un dia sí que haurem d’escriure com es va poder fer, i com als que avui se’ls hi titlla de traïdors, botiflers i venuts van ser els qui més es van trencar les banyes per fer aquest referèndum, com el referèndum va tenir ajudes inesperades de qui potser no creiem que són suficientment independentistes i com els qui avui bramen més i més criden, no són precisament qui més se la van jugar llavors (ni després), però, això és una altra història.