A la meva vida no acostumo a pendre decisions de forma impulsiva, però els cops que ho he fet he tingut sorpreses molt agradables, entre aquestes descobrir la muntanya, conèixer a la meva parella (de fa més de 14 anys), descobrir la vida política o fer algún viatge fantàstic. Avuí he pres una decisió d’aquestes, vaig veure el twitter del Rubén Novoa, significat ciberactivista de CDC, que anava a la sessió 2.0 que fan al congrés de CDC. Li escric dient, “quina envidia, que es pot anar?” com qui no vol la cosa, i m’he trobat a dins del congrés de CDC acreditat com a blocaire… Un tio del PSC!!

Com a mínim no era l’únic “pop” a dins del congrés de CDC, l’amic Xavier Peytibi hi era al meu costat. La xerrada del Gordillo, Marc Vidal, CArme Laura Gil i un dels polítics 2.0 com Carles Puigdemont (que juntament amb Donaire porten un debat interesantissim del Parlament a dins de Twitter).

El primer de tot cal agraïr a CDC en la persona del Rubén que hagi pogut venir… és curiòs però convidar gent d’altre partit al teu congrés no és lo més freqüent i el risc que això suposa és molt gran.. és un ull crític (i amb ganes de ser molt crític) a dins del teu congrés. Això ja fa que el meu post sigui en primer una valoració positiva: com a mínim CDC té la gossadia i les ganes de que “cascs blaus” fins i tot “cascs blaus hostils” com pot ser un militant d’altre partit. Per tant un 10, com a mínim, en l’obertura a la blogosfera.

Del debat em quedo amb algunes minúscules. Carme Laura és una política 1.0 que intenta avançar en el 2.0, però encara que no ho entengui massa, és posiblement el que serà majoritariament l’usuari de la blogosfera… Gent que porta una visió molt “analògica” amb molta “pedra picada”, però aquesta visió ha d’emergir a dins de la blogosfera, perquè la blogosfera ha d’assemblar-se a la societat, i a mesura que incorpora gent aquesta ha de canviar. Carme em recorda a d’altres polítics del meu partit que sense dominar l’entorn s’atreveixen i es llencen a la blogosfera, em recorda a Fernandez Vara, o al mateix Pepe Àlvarez, gent que forma part de la punta de llança de la pedra picada que dona primeres pases a la web social.

Per altre banda Marc es llença… parla del ciutadà 2.0, parla de la imposibilitat de controlar el missatge, i on cal esforçar-se en aceptar les regles del joc, i els partits polítics que no entenguin això no podran utilitzar bé les eines. També va parlar de la cibermilitància, s’ha d’acceptar encara que no vinguin als congressos perquè tenen la capacitat viral de generar opinió amb d’altres, perquè són més opinadors, i més activistes. Al final compara els partits polítics amb una empresa amb un producte ineficient, escolta als clients només cada 4 anys, menteixen descaradament, critica a la competència constantment, no hi pots reclamar mai. Comprariem el seu producte?. Definitivament va parlar de la transformació de la política participativa a la deliberativa.

Carles Puigdemont va dir que fins la web 2.0 va arribar les TIC no va tocar massa la política, s’havia passat de fer el que es feia “en paper” a un format electrònic. Això JA s’ha acabat… Dona exemple de com la política 2.0 ajuda a la seva feina com a polític. Li ajuda a construir el seu “relat” que sigui influent en la creació de l’imaginari polític local de Girona. Influeix en els adversaris, en els votants, la seva gent, els mitjans de comunicació, etc…

En definitiva, CDC es troba intentant avançar en aquesta via, suposo que els partits que ho poden fer han de tenir certa “massa social” mínima per fer-ho per això a Catalunya qui més vol avançar en aquesta via són el PSC i CDC. Segurament les organitzacions grans que tenen a més gent amb talent a dins i les ganes d’arriscar-se en el 2.0 són les que faran els que són ja segons passos en aquesta línia, a Catalunya només hi ha 3 organitzacions que hi estiguin apostant: el PSC, CDC i com no, la UGT de Catalunya.

Versió “esborrany”: Publico aquesta entrada sense enllaços, abans de que Rubén o d’altres facin la recopilació… però volia ser el primer en publicar-ho per cortesia al Rubén que segur li fa gràcia que ho hagi fet.